Amb Valverde
Avui s’inaugurava al vell casalot de la plaça de la Universitat l’exposició dedicada al mestre José-María Valverde, filòsof i poeta. Per moltes raons - i fins i tot per no exercir una hipocresia lamentable o perquè com deia el Dr. Gomà de les coses important no se’n fa lliçó - m’he estimat més no comparèixer a l’hora dels discursos i anar-hi quan gairebé no hi havia ni públic (només algun noi molt jove que s’ho mirava tot amb ulls d’ensopiment) Com que em sobrava temps abans d’assistir a un altre acte, gairebé he dedicat una hora a la nostàlgia -i a pensar què hauria passat si… Però no va passar; així que el dubte no tindrà resposta.
En la mort de Maragall, D’Ors va fer una Glosa que començava jo d’aquest mort no sabria parlar-ne sinó després d’un silenci molt pur. Em deu passar una cosa per l’estil -et toutes les portions prises. A l’exposició els qui estem a frec de la cinquantena trobarem una part no menyspreable del nostre simbòlic “paisatge de formació” (expressió “tota Trías” que uso amb òbvia mala intenció) Però la nostàlgia és sempre un univers privat, fet de detalls minúsculs que resulta de mal gust exhibir. No en parlaré, doncs. Aconsello la visita al vell casalot ombriu amb una bona disi de perdó per les ingenuïtats inevitables. M’hi sobra Nicaragua (al seu moment aquesta va ser la causa del nostre distanciament -a mi se’m va fer sempre indigest el rotllo sandinista), m’hi sobra molta hipocresia política, m’hi sobren alguns aprofitats inevitables. Però el Poeta hi és. Amb això n’hi ha prou.