L’home que mira

Ha mort el bisbe Joan Carrera i tot un sector de l’església catalana (el que seria ‘el meu’ i amb certesa el de molts dels meus amics), avui se sent orfe. No vaig tractar-lo personalment i el tinc per un creient admirable i un home de fe immensa. Però, a diferència del que diuen els diaris d’avui, més aviat dubto de les seves habilitats polítiques, molt limitades quan sortia de l’hàbitat ecològic en què es trobava segur. Es va entendre sense problemes amb els comunistes que coneixia de la seva època al Noticiero Universal i a Nova Terra, però alguna cosa l’aturava en sec -em consta per referències directes- quan parlava amb republicans i amb socialistes d’origen immigrant. Va vetar més d’un simpatitzant republicà com a professor a la Universitat Ramon Llull i amb els rojos de debó mantenia la distància que correspon als heretges.

Creia, absurdament, (ell s’ho va perdre!) que els republicans som una taca en l’ànima eterna i inconsúbtil de Catalunya. Un dirigent republicà em va arribar a dir que ‘en Carrera ens pren per extraterrestres’ i simplement van deixar de tractar-se perquè no tenien res a dir-se. País. Suposo -o més ben dit, sé perfectament- que aquest error d’apreciació el va portar a uns quants errors greus sobretot en l’època en què ERC va tenir la Conselleria d’Educació. Tant li fa. És igual; ara ja és perfectament igual: al cap i a la fi tothom tenim llums i ombres. Tots i torhom.

Carrera no fou tampoc un pensador original, per molt que avui ho digui en Carod per exigències del guió (podeu llegir a Foc Nou un intercanvi epistolar sobre l’agnosticisme amb Joan Raventós, tan sincer per ambdues bandes com mancat de la més mínima novetat intel·lectual). Però va ser un ‘tot terreny’, un home d’Església destacat i destacable, no tant per l’altura que tenia com pel baix nivell de l’època que li tocà de viure. En una església que el Cardenal Carles deixà devastada com un erm, esfondrada a extrems que ni Durruti no hauria imaginat, Carrera simbolitzà el diàleg possible. No el diàleg desitjable, ni tan sols el necessari (perquè quan ‘els seus’ van plegar a la Generalitat, l’església no ha pogut reconstruir ponts per molt que s’hi esforcin alguns neosociates). Simplement el diàleg possible.  

I sense ell, com amb ell, queden per respondre les grans preguntes que algun dia, si li queda esma, hauria de respondre la institució eclesiàstica: per què des de fa tants anys, l’església catalana està arrossegada per una espiral autodestructiva tan brutal? Per què estan tan acostumats a clavar-se ganivetades mútuament i a desconfiar de tot i de tothom? Vet aquí les preguntes importants. I silenciades.