L’home que mira

Divendres a dos quarts de vuit, a l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc una significativa concentració de Savis, Il·luminats i Divagadors de l’Esperit. Amb tota pompa i cerimònia presentem el llibre que Joan Cuscó  ha dedicat al Profeta de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, el filòsof heterodox. El mestre en música popular Marcel Casellas (La Principal de la Nit) i el mestre en heterodòxies, ocultistes i francmaçons Gerard Horta (De la mística a les barricades) faran l’elogi del llibre i de l’autor, sota l’atenta mirada de l’home que mira, de dos o tres poetes noctàmbuls i d’un distingit públic que (o això esperem) devorarà àvidament el llibre.

Però això només serà el principi: l’endemà a les dotze del migdia tota la ciutadania barcelonina i/o barcelonesa, encapçalada  pel seu alcalde Sr. Jordi Hereu, participarà, si li plau, en l’homenatge popular al Savi de la Torre de les Hores. Sota l’atenta mirada del capgròs del Sr. Paco (nom popular de Pujols a Martorell), amb música de la Banda de Martorell i  després de parlaments dels alcaldes de Martorell i de Barcelona i de una sentida peça oratòria del savi Oriol Bohigas, procedirem al canvi de nom del carrer Duc de la Victòria pel de Francesc Pujols. Com va proclamar Roger Mas: Francesc Pujols ens surt del cau/després d’anys d’ostracisme blau/i en un moment d’inspiració/dóna un respir a la nació. Espero que a Ferran Margarit li agradi el capgròs.

En definitiva, divendres i dissabte tornarà a ser veritat que ‘el Pensament Català rebrota sempre i enterra els seus il·lusos enterradors’, profecia pujolsiana que, per intercessió d’un altre Gran de Catalunya, el Mestre Carles Muñoz Espinalt, està escrita per a l’eternitat al davant del museu Dalí de Figueres. Des del merescut setè cel, l’enyorat Lluís Alegret, que tan va bregar per aconseguir un carrer barceloní per a Pujols, segur que es fotrà un puro de content. Ara només ens falta un carrer per a Garcia Oliver, Lluís!

Pel que fa a l’home que mira, amb aquests dos actes té la sensació que s’ha fet una mica de justícia poètica. En Cuscó i l’Horta són, potser els millors coneixedors de la història del pensament català. En Casellas va dedicar un disc imprescindible a un dels meus germans, convertint el naixement de Terra Lliure i les primeres accions de recuperació econòmica nacional-popular en matèria d’èpica musical. L’Espinalt -que vaig conèixer per intercessió del gran Enric Borràs- El Llamp- és també (ara com sempre) un Oracle de la Terra. I, a més, espero que estiguin a la festa en Quim Auladell i el postcarlí ‘Gregor’ Felipó. Tots plegats, autèntics protagonistes d’una Catalunya sàvia, màgica, inassequible a la derrota, ‘popolana’, fallera, rica i plena.

Vosaltres no ho sabeu i, potser no paga la pena que el secret es divulgui gaire, però si Catalunya existirà fins a la consumació dels temps, no serà pels polítics, sinó per aquells que vosaltres creieu ‘bojos’. Catalunya existeix i és immortal perquè hi ha uns quants Cuscós, Hortes, Caselles, Borrassos, Auladells, Gregors, Alegrets, Margarits i Espinalts. Gent que sap el secret i se’n fot del mort i del qui el vetlla però que rient, rient, les van fotent. Gent que que no deserta i que són vells talps de la història. I que, ves per on, se senten, des de sempre, convocats per l’esperit optimista de Francesc Pujols.

Quan Barcelona dedica finalment un carrer a Francesc Pujols, mercès a l’Ateneu Barcelonès, l’home que mira no pot deixar de pensar que és una mica el carrer que es mereixen tots aquests conciutadans. Ciutadans Honrats i Somniadors que ens honoren perquè ens somnien. I ens somnien lliures, irònics, rics i savis. Com Francesc Pujols. O una mica millors.