A propòsit del carrer Francesc Pujols
Canviar el nom d’un carrer a Barcelona no és una operació senzilla per òbvies raons logístiques. Suposa, per exemple, que tots els negocis i els despatxos han d’actualitzar les dades fiscals, el paperam, el material d’oficina i de vegades el logotip i el paper d’embolicar, etc. Molt sovint fins i tot cal anar al notari per canviar la inscripció de finques, de negocis i de comptes corrents. Això a part que cal explicar-ho clients i proveïdors sense que l’empresa rebi a canvi cap subvenció, ni cap estalvi d’impostos. Un embolic, si m’ho permeten. D’aquí que l’ajuntament no tingui problemes quan ha de ‘batejar’ espais públics nous de trinca -generalment algun racó ajardinat-però sigui reticent al canvi de noms. Des que es va iniciar el procès per convertir del Passatge del Duc de la Victòria fins que hem inaugurat ahir el carrer Francesc Pujols han passat quasi cinc anys. I se n’han escolat quasi tres des que l’Ajuntament barceloní va aprovar el canvi (amb l’abstenció del PP i el vot a favor de tots els altres grups), fins que s’ha portat a terme efectivament. Si ens posem radicals, es podria objectar que en Franco va canviar tots els noms de tots els carrers que li va venir de gust en tres mesos. Però és que (petit detall!) havia guanyat una guerra i ara del que es tracta és no de vèncer sinó de coonvèncer. Petit detall.
Amb tot, el fet de posar ‘Francesc Pujols’ a un carrer de Barcelona fins ara absurdament dedicat a Espartero és una petita victòria ‘popolana’. El carrer ha estat un digne colofò del 125è aniversari del naixement del filòsof de la Torre de les Hores i una mostra del valor de la insistència d’un bon grapat de ciutadans honrats. I la festa, amb la banda de Martorell i el capgròs del Sr. Paco, va ser d’aquelles que serveixen per ‘fer barri’.
M’agradaria contraposar l’optisme de Pujols i de la gent que ha lluitat per fer efectiu el canvi de carrer al derrotisme d’alguns assagistes, especialitzats a trinxar la suposada actualitat política i a remenar la merda amb un bastó, a veure si fa pudor. Gent tipus Patricia Gabancho o Xavier Roig, redemptors de no se sap què, però que no tenen cap mena de problemes per manipular dades si amb això aconsegueixen fer-nos creure que estem al pitjor dels mons possibles (sobretot perquè ells no manen). El patriotisme, a veure si ho entenem, és incompatible amb el derrotisme. Patriotes ho són els qui han burxat cinc anys per aconseguir un canvi de nom d’un carrer. I com aquesta, tantes…
Pujols no és un autor molt disponible a les biblioteques, per això i per ignorància molta gent no el coneixem en profunditat. Em plau l’homenatge que fas a qui la gent anomena “bojos”. B. Shaw deia: ara és el temps dels bojos, ja ho veieu on ens ha portat els cuerdos. Era durant la crisi anglesa.
Certíssim lo de l’esperança en la política, que és causa de més mals que no ens pensem. En faig un aforisme. Amb la poca Fe d’avui és miraculosa la fe que té la gent en els polítics. Recordeu Chesterton: Qui no creu en Déu és capaç de creure en qualsevol cosa.
Comment by Esteve Maspons — October 19, 2008 @ 8:35 pm
Hola Ramon.
Quin dades han manipulat aquests dos? Per saber-ho, vaja. Perquè a m m’agraden i força.
Per altra banda, creus que entre cofoïsme/passotisme i derrotisme hi ha algun terme mig? On seria? A mi subratllar les mesquineses i les mediocritats de la colla de pocapenes que ens manen em sembla una actitud veritablement constructiva.
Comment by Dav — October 19, 2008 @ 8:50 pm
Menteixen en absolutament totes les dades que esmenten. Ni per error donen una xifra correcta o, simplement, les distorsionen per sistema. No oblidis que Catalunya ha tingut des de 1977 fins 2007 un promig de creixement anyal sostingut del 3,5%. Això significa una de les taxes més importants de creixement a Europa i una de les economies més obertes i exitoses d’arreu, amb una capacitat de creativitat i fins i tot una sèrie de ‘multinacionals de butxaca’ que no està gens malament. Comparar dades d’ara amb les de fa 30 anys és una broma patètica Si per aquesta gent Catalunya està ‘pitjor que amb Franco’ que s’ho facin mirar.
És més, fins i tot segons l’Informe PISA (que tan suposadament negre pinta el lloc de la nostra educació en el món) resulta que estem per sota de França i per sobre d’Itàlia. és a dir, allí on ens toca per geografia i història. Si algú ens profetitza l’any ‘75 que estariem entre Françá i Itàlia en educació, signàvem a cegues! Ja sé que alguna gent creu que aquest parell encarnen una versió ‘nostrada’ del Jiménez Losantos. Però no sé si ens serveix de res tenir uns Jiménez Losantos barretinaires i tampoc necessito quintacolumnistes del pessimisme.
Per la resta, anomenar ‘mediocre’ un govern com el de Maragall que va fer un Estatut, una Llei de Barris, una Llei de Dependència i una sèrie de decrets sobre projecció exterior de la cultura catalana, en les circumstàncies en què el van obligar a treballar (desencallant un temes tabú durant 23 anys), simplement és no estar al món. I els ‘pocapenes que manen’ aconseguiran la millor financiació que haurà tingut Catalunya des del segle catorze. Llegeix menys l’Avui i la Vanguardia. Guanyaràs en qualitat de vida.
Comment by Ramon — October 19, 2008 @ 10:36 pm
Vostè és funcionari, no, Sr. Alcoberro? Només des d´aquesta perspectiva es pot tenir una visió positiva de la colla que ens mana (com el seu admitat Montilla, que creu que l´escola pública catalana és tan bona que porta els fills a la privada).
El Sr. Xavier Roig s´ha guanyat la vida en multinacionals exteriors (és a dir, no deu res ni al “empresariado catalán”- que, majoritàriament, ni són empresaris ni defensen els interressos econòmics catalans- ni viu de cap subvenció pública). Té l´avantatge de poder parlar clar, ja que no depèn de cap pessebre.
Comment by Albert — October 20, 2008 @ 11:38 am
1.- Jo no sóc funcionari. 2.- Ser funcionari o ser ric per família no té res a veure amb explicar el món tal com és o amb confondre les neures amb la realitat. De funcionaris, com de rics per família, n’hi ha tota mena. 3.- Carregar-se algú per ser funcionari és absurd en totes les societats contemporànies des dels temps de Max Weber, mort l’any 1920. 4.- Val la pena seguir?
Comment by ralco — October 20, 2008 @ 12:53 pm
Sr. Alcoberro, no s´ofengui. Com que a la seva web posa que és professor (associat, això sí) l´he provocat insinuant que era funcionari.
No pretenc defensar el Sr. Roig (ja ho farà ell sol, quan li convingui), però sí coincideixo en les seves anàlisis de fons, sobre el creixent experit funcionarial de Catalunya (cosa que només és evident d´els últims 25 anys cap aquí- històricament, la població catalana havia estat molt reticent al funcionariat, cosa que ha canviat des de la creació de la “bicoca” de la Generalitat i tots els organismes públics creats des de la mort d´en Franco).
En principi, no és cap delicte ser funcionari, però sí és un avís de manca d´iniciativa, de comoditat, d´excés de seguretat i de camí cap a la decadència, que una majoria d´universitaris en aquest país vulgui anar a la funció pública (just a l´inrevès que en societats més dinàmiques, com ara els Estats Units).
I, sisplau, no m´empri arguments d´esquerra pedant, perdó, vull dir de lector d´”El País”, en citar-me a Weber. Jo també l´he llegit i també he pogut comprovar que l´excés de burocràcia anul.la les energies de qualsevol societa (exemple proporcionat pel mateig Roig: per obrir una empresa a Austràlia, es triguen 24 hores; per fer- ho a Espanya, més d´un mes i mig).
Comment by Albert — October 20, 2008 @ 1:51 pm
Hola Ramon,
T’agraeixo de debò els comentaris. Per discutir cal emprar arguments/dades i raonaments i no sempre és així. Si vols ens hi posem. Sobre el creixement del PIB, no només ho diu el Sr.Roig, un terç ens l’ha donat Alemanya i un altre terç la construcció i el turisme. Ja saps que s’acaben 2 d’aquestes 3 fonts. Un dia et parlaré de la maledicció dels recursos naturals i això és el que aquí succeeix amb la indústria turística de molt baixa qualitat que tenim. El problema gravíssim que tenim és el de la productivitat. També és per ser-ne conscients.
Pel que fa a Gabancho i Roig, tots dos m’agraden. La primera segur que l’has llegit perquè és més el teu tema però hauries de mirar com a mínim les taules del llibre de Roig (i les fonts!!) per parlar amb propietat del que diu. La dada dels funcionaris públics és esfereïdora i no crec que aquesta la puguis menystenir alegrement.
Pel que fa al discurs de la mediocritat, què vols que et digui. L’espectacle de Maragall, el d’ERC o el Molt Hble Sr.Montilla… no ens ho mereixíem. Particularment els que hem votat ERC tota la vida i trigarem anys a tornar-ho a fer. Al meu parer, fer una llei de Dependència sense assegurar el finançament, permetent la invasió de competències i deixant a 3/4 parts dels teòrics beneficiats sense ajut és pitjor que no fer-la. A no ser que el plantejament sigui passar-li el mort al que ve darrera. Pobre llei i pobre política.
Tens raó amb les meves lectures. La veritat és que estic profundament decebut i no per això crec que hagi deixat de ser independentista. Qui té el dret de vincular optimisme i patriotisme? Reivindico el meu dret a creure que ens mereixem quelcom mooolt millor del que tenim. Ja em diràs quines són les teves lectures que et fan tant optimista. Jo crec que això teu té moltes similituds amb ser d’un equip de futbol. Vés per on, qui ho anava a dir, jo he aconseguit desfer-me’n.
Salut!
Comment by Dav — October 21, 2008 @ 10:23 am
Quan algú pateix i deixa de patir se sent molt alliberat. Felicitats per deixar de patir. Però no vagis a Austràlia a muntar empreses en un dia com diu el tal Roig. Ni a Austràlia no fan miracles.
Comment by ralco — October 21, 2008 @ 11:06 am
Continuo patint, continuo.
Aquí tens un article que explica molt bé el que et deia. L’economia té poderoses raons que cal entendre-les:
http://spanish.safe-democracy.org/2008/10/20/la-crisis-internacional-y-el-fin-del-modelo-economico-espanol/
Comment by David — October 21, 2008 @ 11:34 am
L’article que em passa en David (gràcies!) recorda aquell acudit d’un campionat del món de pessimistes. Arriben a la finals dos pessimistes i l’un acaba el seu discurs catastròfic afirmant “menjarem meeerda!”. El públic se’l mira esglaiat. Sembla que ningú no pugui superar tant de pessimisme! Però llavors s’aixeca l’altre pessimista i crida ‘Estic d’acord: menjarem meeerda! Però… ¿¿¿¿n’hi haurà per tothom????? !!’ Guanya per golejada!
Fins i tot estant d’acord en què el model econòmic espanyol està molt exhaurit (cosa que fa 25 anys que teoritzà Fuentes Quintana i que jo he sentit fins i tot explicar a ‘Pacordoñez’), la veritat és que explicar-ho d’una manera tan sumària i demagògica fa com una mica de cosa. L’Apocalipsi és un llibre de teologia, no d’economia. Ànim, que no serà tant!
Cal entendre que una cosa és una crisi econòmica i l’altra la fi del món. A més, el dia de la fi del món els exalumnes dels jesuïtes ens salvarem tots. Dels exalumnes de l’Opus no n’estic tan segur.
Comment by ralco — October 21, 2008 @ 4:01 pm