L’home que mira

Alexander Fidora i Òscar de la Cruz plantejaren dimecres passat a l’Ateneu una hipòtesi molt significativa per explicar una aparent paradoxa. ¿Per què eren millors i més utiltzades les traduccions medievals de clàssics grecs passades per l’Islam que no pas les fetes directament al llatí des de l’original grec?

La seva resposta em va semblar interessant i també, (cal dir-ho?), significativa més enllà del debat sobre Occident l’orientalisme. En les traduccions gregues predominava una versió ‘ad litteram’, i hom traduïa paraula per paraula, amb la fidelitat de qui traspassa un text sagrat.  El resultat és que no s’entenia res. En canvi, les traduccions de l’àrab eren ‘ad sensum’, és a dir pel sentit o pel significat. Es passava del grec a l’àrab, de l’àrab al vulgar i del vulgar al llatí. Però s’entenia.  

Em temo que quan es diserta (generalment amb pedanteria insofrible) sobre ‘la bona manera de traduir Nietzsche’ es confon el text nietzscheà amb les Sagrades Escritures. A alguna gent els agradaria que, efectivament, no s’entenguès res perquè així podrien fer figura sacerdotal. I efectivament (testimoni Lou von Salome) Nietzsche volia escriure unes noves Sagrades Escritures. Però per a una Església en què, divertidament, tothom fos heretge.