Cada dia hi ha més llestos
Em comentaven avui a l’hora del cafè el meu post sobre educació i tribu, que trobareu per aquí a sota, i com que sembla que hi ha gent que no vol entendre el que, senzillament, no li convé entendre, potser m’hauré d’explicar més clar. Després de vint-i-nou anys de fer classes, no crec, però gens, en el paper de la societat en l’educació. En aquest sentit sóc un platònic total. Educar és una relació entre tres elements: el saber, que ocupa l’angle superior, el mestre i l’alumne. És a dir, la relació mestre-alumne està mediada pel saber. Un profe que no vulgui ser mestre se les passarà canutes en aquest ofici. I un alumne que no aspiri al coneixement no hi té res a pelar. Per això estem com estem. Perquè hi sobren alumnes que no volen saber i profes que d’anys no es reciclen.
Si ‘la societat’ decideix què hem d’ensenyar estarem perduts, perquè la societat nomes s’interessa pels tòpics. Acabarem explicant el Gran Hermano i l’alineació del Barça que és el que realment interessa als meus conciutadans. Com més lluny estigui la societat de l’escola millor per a tothom. Al cap i a la fi la societat és injusta, antiestètica i agressiva i l’escola ha de ser un lloc de coneixement i de bellesa.
Avui Miquel Roca i Junyent explica a la plana 22 de La Vanguardia quina idea té ‘la societat civil’ sobre el paper dels mestres: ‘Los profesores (…) són los instrumentos a través de los cuales los padres y la sociedad llevan a la pràctica el modelo educativo que entre todos han decidido’. Ai carai! ara resulta que els professors, segons Roca i Junyent han deixat de ser persones i s’han convertit en eines (’instrumentos’), és a dir en objectes sense dignitat. Per a Kant el pitjor insult que es pot fer a la dignitat d’una persona és dir-li instrumement. Però és clar, això Roca i Junyent ni ho sap (va justet de lectures) i si ho sabés no li importaria en absolut.
Honestament, crec que ningú pot discutir res de seriós amb qui et considera ‘instrument’ i no persona. Així que deieu que ‘la societat’ ha de participar en l’educació? Doncs ja sabeu què pensa el conspicu Sr. Roca, representant de la societat civil, sobre els mestres. Que sou uns instruments. I que, en conseqüencia, us tractarà com el que sou. Cada dia hi ha tipus més llestos a Catalunya. Dissortadament, de savis n’anem curtets.
tant clar com contundent !
Comment by miquel — December 9, 2008 @ 10:39 pm
Ostres, quin post Ramon! Ja vares confessar-ho no fa gaire que eres un misantrop, però el que has escrit no deixa lloc al dubte, eh!
T’haig de confessar que tots els raonaments que uses em semblen simples sufismes d’estar per casa; de fet, em sonen a pura demagogia!
Apel·lar a Kant és ridícul o almenys, indicatiu… no pas de tenir raó, sinó d’altres coses. L’ètica Kantiana és, confessem-ho, un escàndol públic, una espècie de terrorisme social per intel·lectuals fanàtics… fanàtics de la veritat, per exemple.
En qualsevol cas, em sembla que el problema no és ser o no ser tractat com un instrument (segons un fi), sinó ser mal usat. En veritat, a la gent li emprenya que no se li sàpiga treure tot el que ell podria donar: veure’s perdent el temps o bé, trobar-se en una situació en la qual ell no hi pinta res o bé, naufragant en una situació en la que es sent absolutament incapaç de fer front o bé, en una situació de fastigi i desídia, etc. Una bona organització és aquella que, lluny de tractar cadascú per ell mateix (això és pura il·lusió i una palla mental com una catedral) és capaç que cadascú pugui aportar el màxim… fent sentir a la gent orgullosa, partícep, identificada i satisfeta del que estan fent. Si, llavors, els seus actes estan més bé o malament… qui ho ha de jutjar en última instància? Déu potser? O el savi kantià? No em facis riure.
Una organització decadent, en canvi, és aquella que no sap treure profit de la força bruta dels seus elements, deixant perdre l’energia en derroters, mentre tot es torna un caos, en fi, un desastre.
Si és cert que l’educació ha de ser eminentment jeràrquica, elitista i ferotgement selectiva (ja no m’hi poso a discutir sobre quins criteris ha de seleccionar) si vol aspirar a certa excel·lència i distinció, aquesta no ha d’aïllar-se de la societat tal i com dius Ramon, sinó que ha de sotmetre a la societat. I si ara per ara la societat domina a l’educació, simplement és perquè la nostra educació és decadent, és a dir, és la impotència personificada i per tant, es ‘deixa donar pel cul’ pels qui tenen més poder.
Jo hi veig, a grosso modo, dos opcions al respecte: queixar-se d’aquests elements de poder social (mitjans de comunicació, cultura basura, cultura de carrer, etc) -és la mentalitat típica dels perdedors-. O bé, començar a fotre els punts sobre les ies, deixant-se estar de mariconades. Per exemple, passant olímpicament del lema aquest típic de “xocolata per tots i tothom té dret a tot”. Perquè, desenganyem-nos, la vida no és cap dret… i l’educació encara menys. I qui no ho vulgui veure és el seu problema.
En definitiva, la finalitat de la societat no són els individus que la componen… mai! Els individus són sempre, ja es refini i es camufli més o menys, un instrument de la societat; un instrument per aconseguir…
Comment by RDC — December 9, 2008 @ 10:45 pm
Per cert, qui és creu realment la doctrina del coneixement de Plató?
Comment by RDC — December 9, 2008 @ 10:59 pm
L’educació ha de ser el que dius, sí, pero suposo que això no vol dir que ara sigui així. Hom diria que en el text subjau una crítica a la Educación para la Ciudadanía, entesa com element per instrumentalitzar -a alumnes i professors-.
Comment by El Criteri — December 9, 2008 @ 10:59 pm
Ai carai!
Diu a l’afirmació del Sr. Roca. Hi afegiria un “fa mitja por!” a aquesta idea d’instrument. També deu ser la que inspira les idees de màxim per a una organització, uau! Que deu penjar de fer-ne d’aquesta algun plus, o així. Molt interessant aquesta conversa que ens explica.
Comment by smartinez — December 10, 2008 @ 1:32 am
L’has clavada, Ramon. Per als d’Esade els mestres som instruments i no s’amaguen de dir-ho.
Comment by Paco — December 10, 2008 @ 8:45 am
El perillós del missatge d´en Miquel Roca és que l´instrument és emprat per algú. Una metàfora poc afortunada perquè, encara que no sigui la intenció de l´advocat, és pròxima al concepte d´educació del règims totalitaris.
Quan vaig començar la meva vida docent en una escola de l´Eixample barceloní, el director (afí, molt afí al sector més caspós de convergència) deia que els alumnes”havien d´exprémer el professor com si fos una taronja, treure-li tot el suc”. Afortunadament, només hi vaig ser un curs i dos estius. Per què carai no deixen parlar de l´educació-jo m´estimo més dir ensenyament-a les persones que s´hi dediquen dia rere dia? En Miquel Roca sap més d´educació que un mestre o un professor? Ens sobren “vedettes” en aquest país un tant-o molt- maniqueu.
Comment by cristobal — December 10, 2008 @ 2:28 pm
M’ha agradat molt el teu post! Vaig ser alumne teu i considero que, almenys per a mi, no vas ser un professor, sinó un mestre que va fer donar un tomb a la meva manera de pensar i de raonar. Tot i que aquest canvi em va portar problemes, n’estic molt content.
Comment by Xavier — December 10, 2008 @ 4:43 pm
Crec que t’has de pensar millor la tríada que assenyales saber-mestre-alumne. La societat no importa en la relació educativa? Ara bé, després del comentari del teu alumne… cal parlar amb la boca petita
Comment by Albert Esteruelas — December 10, 2008 @ 10:40 pm
Si la gent tingués la més minima idea de filosofia sabria que la relació entre el filòsof i la ciutat s’explica com una rememoració de la figura socràtica. La societat ens interessa fer fer-la millor, no per fer el que ella vulgui… perquè el que ella vol fa segles que ho sabem: pa i circ. La forma de respectar la societat no és mai sotmetre’s-hi.
Com que no hi ha res més pràctic que una bona teoria, la manca de teoria és causa de misèria. Disminuir les hores de filosofia, fer desaparéixer la història de la literatura universal, reduir la història de l’art, la psicologia i la sociologia a assignatures optatives, etc. Tot això si que ens està portant al desastre. Al cap i a la fi explicar l’últim programa informàtic a classe és inútil perquè d’aquí a dos o tres anys el programa en qüestió estarà obsolet. En canvi, llegir literatura o veure bona pintura és una lliçó que dura tota la vida.
Però en la societat ‘plasticosa’ el concepte de ‘tota la vida’ ha estat abolit.
Comment by ralco — December 10, 2008 @ 10:58 pm
Vinga Ramon! En el fons el filòsof ha de saber riure’s-en de totes aquestes coses. Sí, vivim en una societat decadent, en crisis, sense gaire voluntat ni sentit i que es sent completament fugaç. Per què fer-hi mala sang? Aplaudim-ho!
Potser ahír vaig ser dur amb el meu comentari, però és que Kant no és pas cap remei… més aviat tot el contrari. I Plató és una farsa (això ja ho denuncià Epicur).
Potser… hem de fotre un cop de mà perquè tot s’acabi d’anar a norris com si fos una berbena de Sant Joan! I és que la gent no és important, les institucions no són importants, les coses no són importants…. a no ser que nosaltres els hi donem un valor, un ús, una funció.
No! el problema no és instrumentalitzar el personal, sinó no saber tractar la gent ni les situacions, per exemple, no tenir ni puta idea de recursos humans per dur a terme una empresa humana, sigui aquesta en l’àmbit que sigui.
Però, repeteixo, si ets filòsof, si ets més conscient, sensible i perspicaç que la mitja sobre tot el que ha succeït, succeeix i succeirà… que potser no te’n has d’enriure de les misèries del món?!
De totes maneres, em sembla que el problema de fons del bloc no és, desgraciadament, cap altra que una disputa política i ideològica (contra CiU). Una misèria humana més…. val a dir.
Comment by RDC — December 10, 2008 @ 11:58 pm
Malgrat estar d’acord amb la crítica a la idea de “la societat” especialment quan s’utilitza de manera tan abstracta i legitimadora de les classes socials i els valors dominants, em resulta incoherent el raonament exposat. A) Parlant de manera abstracta ja se sap que al marge de la societat no hi ha res, o bé només animals i déus… O potser, paradoxalment, no som altra cosa? Trobo molt il·lustrador que mentre Darwin ens demostrava la nostra condició d’espècie animal Durkheim apuntés que la idea de Déu no era altra cosa que la projecció de la idea que teníem de “la societat”. Podem fer la conclusió dels dos esquemes i un cop feta aquesta foto s’entén més fàcilment la misantropia més o menys dissimulada de molts filòsofs (una mena d’ateus de “la societat” o de nous profetes de noves societats: Nietszche, Marx,…). Som ridículament platònics en l’ànima i no volem acceptar-ho. B) Parlant de manera més concreta en relació al post, simplement hi ha alguns que intenten presentar “la societat” en el seu estadi actual com “la fi de la història”, i per tant, tot esdevé instrumentalitzable per a que aquesta societat (en realitat classe dominant d’aquesta societat) pugui perdurar tal qual. Els altres que no ens reconeixem en aquest model d’aquesta classe si no som burros no ens queda més remei que hissar i pregonar un model futur (el que han fet tota la vida els maleïts profetes conscients que no hi ha res, ni déus ni animals, fora de la societat).
Comment by Esquizofrènia platònica. Marcel — December 11, 2008 @ 12:39 pm
Nietzsche misantrop? Des de quan odiava els homes? Potser ho ha dit en Terricabras jajaja.
Comment by RDC — December 11, 2008 @ 2:37 pm
Ara sí qeu m’ha agradat el teu comentari. Implicant-te. Et recomana que et llegeixis el teu pos sobre l’obsoèscència del coneixement. I comparis amb aquest també teu. A veure si tots estarem contribuint a abolir el concepte dce tota la vida. Ja parlarem de l’obsolescència. Jo no estic d’acord. Tu si i no? Amb respecte. I admiració. Però amb diàleg.
Comment by Albert Esteruelas — December 11, 2008 @ 10:08 pm