Cap de setmana amb sociòlegs
Quines tendències per a Catalunya enguany? Amb aquesta pregunta sobre la taula s’ha reunit dissabte a la tarda i diumenge al matí un petit grup de sociòlegs, professionals i estudiosos diversos que normalment es troben un o dos cops cada any per donar un cop d’ull a les enquestes (i sobretot a la cuina de les dades) i per comparar-les amb les seves percepcions subjectives. Gent de universitats, sovint de segones o terceres línies de partits polítics, barrejada amb algun cul de mal asseure, però molt ben informat. Com és obvi ningú no se’n porta les dades a casa. Així que només explicarem el previsible.
Si es confirma que el debat sobre el finançament interessa menys del sis per cent de la població catalana (i us hi podeu posar dempeus!) és previsible un fracàs de totes les forces polítiques que juguen la carta a fons. El malestar de les èlits no s’encomana a les masses, ni es veu de quina manera podria fer-ho. No es preveu cap reacció greu si es retalla l’Estatut (sobta que una mica més del quaranta per cent dels catalans senzillament ignoren que l’Estatut està al Constitucional), perquè quatre de cada cinc catalans (de fet algun més) creu que el problema de la crisi és més important que el de Catalunya. Puja el PP, disminueix l’independentisme entre els joves (taxes de baixada greus) i puja l’espanyolisme (però molt poc). Les classes mitjanes encara no han rebut el sotrac tot i el que diuen els diaris. Amb pujades salarials al voltant de 3% ningú sortirà al carrer. ERC perd vots comarcals, però van al PSC i el malestar de CDC serà seriós quan tornin a perdre la batalla de Barcelona (que la perdran). La campanya periodística contra ERC toca fons i, com a molt, els votants s’abstindran però la Casa Gran no n’arreplega. Cap possibilitat de canvis en el Tripartit (sense alternativa a mig termini) cada cop més tutelat pel PSC, ni a l’ajuntament de Barna. En fi, tot estarà quiet/parat fins l’estiu. Potser un grup d’industrials prepara alguna acció contundent a CiU?
Hem de posar-hi color costi el que costi, en aquesta situació tan negra com es/la pinta.
Comment by Efrem — February 9, 2009 @ 12:34 am
Bé, RAlco, ja tenim el país que han construït les meravelloses forces polítiques que tenim (i les que hem tingut). Aquest és el perill de fer un país de tontos: al final en surts esquitxat. Si haguessim apostat per l’educació (en un sentit ampli), per la democràcia i la politizació, ara la gent sabria de què parlem. Perdó per la contundència.
Comment by Albert Esteruelas — February 9, 2009 @ 6:43 pm
Sobre el comentari anterior:
1.- Els països els construeix tothom. Pensar-se que els països els construeixen els polítics és no entendre res- o tenir una idea molt ’sui generis’ del que sigui un país.
2.- Aquest país nostre és llestíssim: la demostració és que el personal no està disposat a embarcar-se en aventures.
3.- Si l’independentisme no està disposat a ser seriós (i continuen les derives friki tipus Reagrupament) és obvi que perdrà vots per pura confusió entre la realitat i el desig, que com se sap és un símptoma psicòtic. Com va dir aquell: que n’aprenguin.
4.- Catalunya és avui un país hiperpolititzat; enlloc del món ha sortit tanta gent al carrer per coses que ‘ens afecten tant’ (és a dir que ni ens afecten ni hi podem fer res) com Gaza… precisament si es vol fer alguna cosa per canviar la deriva, el primer que cal és despolititzar-nos. I començar a pensar en coses serioses: energies renovables, suport a les Pime’s, etc… Així per comptes de ‘parlar’ de política en farem.
5.- Pel que fa a l’educació, l’índex Time situa la Universitat de Barcelona com la més important del Sud d’Europa i la nº cent vuitanta-sis entre les 200 més importants del món (Madrid no hi surt). Mai s’havien fet tantes patents a la Universitat, no s’hava investigat tant, ni s’havia publicat en revistes d’impacte… Que no estem tan malament, home!
En fi, Albert: que quan acceptem com és el món real potser el transformarem.
Comment by ralco — February 9, 2009 @ 10:05 pm
Caram Sr. Ramon, avui sí que em deixa parat. No havia vist una “anàlisi” de la realitat política, social i econòmica sobre la Catalunya actual com aquesta. Em resulta una burda salivera justificadora del govern actual. Vostè pensa que el centre polític és el “PSC” i si hom se n’allunya perd vots i connexió amb la realitat. Està bé que tothom expliciti la seva ideologia, però hauríem de deixar un marge, quan es pretén parlar en nom de “la realitat”, per a sospitar de la seva acció (de la ideologia, que només veiem en els altres) i no confondre-la amb “la realitat”.
1. El PSC-PSOE és un partit clientelar: gestiona tots els serveis socials (i funcionarials) i no qüestiona l’estructura estatal des d’on es gestionen. ERC (i altres) només participen de manera destacada (amb més competències, però sempre molt delimitades i constantment envaïdes) en la gestió de funcions contributives i repressives. Això (subsidis, pensions i etc) té una traducció electoral, i més quan no es fa el que es denunciava, per part d’un partit que la seva principal raó de ser és conquerir “autonomia”.
2. ERC perd vots perquè a) l’electorat de les classes populars i mitges no se sent prou eficaçment defensada (al marge que ho facin relativament bé) davant el maltracte de Madrid, i les classes treballadores no veuen que Esquerra els pugui oferir efectivament cap servei o ajut material. Sincerament fa riure la seva obsessió amb Reagrupament com a causa dels mals d’ERC. Si hi ha algun factor més ideològic per explicar la frenada d’ERC, al marge del que li acabo de comenta, podria també buscar-lo en eels enfrontaments personalistes dels líders o en les seves oscil.lacions ideològiques. un dia es presenten com a “socialistes”, un altre com a “neoliberals, una altre… Però a mi ni això tampoc em sembla prou rellevant per explicar el seu retrocés electoral.
3. Una cosa és “acceptar” el món real, i l’altre és acomodar-s’hi, i això no només es fa quan el “volem transformar” sinó també quan l’analitzem. Dir també és transformar: amagar, subratllar, tergiversar. Jo suposo que també ho faig.
Comment by Marcel — February 10, 2009 @ 12:24 am
1) … o seria entendre que un totalitarisme és un país? O faig simplificació excessiva. És que sovint responc així qual algú va i diu: és que els polítics, tal i qual que no (no sé ben bé com es diu). I és evident que som tothom que hem de fer el país, i fer política en el sentit del punt 4, hi estic d’acord. I que som responsables en el que ens toqui, penso que cal assenyalar.
Estic d’acord també en el que assenyala sobre derives friki, que jo en dic d’anar a dirigir-se a esverar joves incauts, i incauts, cosa que en el context i espais oberts en l’independentisme, o en general en la política, trobo reprovable en gent formada. Per la confusió que assenyala, i per una altra: la de demanar màgia “als polítics” i concretament a ERC (quina pesadesa d’anys amb aquesta perversa reclamació).
A la màgia demanada també l’anomeno totalitarisme per una banda i estupidesa política per una altra, i torno a pensar si no ho simplifico massa.
Que no estem tan malament, home!
Ostres, quines ganes tinc que els mitjans de masses es deixin de servir a la guerra i comencin a apuntar-s’hi al carro de servir a la convivència. Això és un desig.
Comment by smartinez — February 10, 2009 @ 2:21 am
Sobre el comentari anterior:
En primer lloc, gràcies per la teva resposta. Però:
1.- Els països els construeix tothom. Pensar-se que els països els construeixen els polítics és no entendre res- o tenir una idea molt ’sui generis’ del que sigui un país.
Òbviament, ja sé que el país el fa tothom però també sé que una gran majoria de la gent construeix el país que ens diuen els polítics (i els mitjans de comunicació, per exemple). O com s’el.labora l’opinió pública? Per exemple, quina raó hi ha darrera del fet de manifestar-se per Gaza? I qui surt? No em sembla exemple d’hiperpolitització de la societat. Tampoc el baix índex (absolut) de persones que voten (estatut inclòs) o s’interessen per la política. Crec que és una greu errada creure que estem en un país molt “politizat”, entenent que això vol dir interès pels temes socials.
2.- No sé, mirant el rànquing d’audiència dels programes de tv, no sembla que el país sigui tant llest.
5.- L’educació no són les patents, ni la UB on, per cert, hi ha una gran quantitat de personal treballant en situació força precària, no? I moltes més coses que, essent tant llestos, no passaran per alt els teus lectors.
Que no estem tan bé, home! QUants pobres hi ha a Catalunya?
Comment by Albert Esteruelas — February 10, 2009 @ 2:59 pm
Molt interessant la polèmica. Gràcies. El problema és que fins que no comprenguéssim que quatre gats ‘concernits’, ‘conscienciats’ etc.. NO som el país, no hi ha res a fer. Els fes són els fets, Catalunya porta 30 anys (trenta!) amb un creixement sostingut del 3,5% anual. Això vol dir que és el país que més ha crescut a Europa occidental. Ara decreixem (com tothom) però només un 2% enguany. Cap tragèdia si es compara, per ex, amb la depreciació de la lliura esterlina. Ja sé que sortiem de molt per sota, però si algú es creu que hi ha grups socials significatius disposats a jugar-se ‘patriòticament’ el benestar acumulat, que em digui on són, perquè als estudis no em surten! Tota política real s’ha de fer des de la base que no es poden esperar mobilitzacions socials significatives. És el que hi ha, repeteixo - i no el que voldríem.
Comment by ralco — February 10, 2009 @ 5:29 pm
i ja posats: ERC no perd vots per poc radical, sinó per marejar l’electorat amb missatges contradictoris. I que el PSC sigui clientelar no ho nego, però sembla que té la clientela contenta.
Comment by ralco — February 10, 2009 @ 5:34 pm
Estic d’acord amb RALCO. Paraules assenyades les seves. A veure si els crítics d’ERC deixen d’emprenyar, o bé es passen al PRC, o bé s’apunten (amb la Gabancho, Cardús, Alexandre, etc…) a un nou partit i, d’aquesta manera, els ajuda a cremar les energies, a desfogar una mica la mala llet.
Comment by Poppins — February 10, 2009 @ 6:52 pm
Créixer tant és bo? La polítització, el partidisme és bo? -jo prefereixo idees pràctiques-.Sort que ja es parla de tendències i no d’enquestes científiques. No sé si són massa fiables aquestes enquestes, si ni contemplen la irrupció d’algun partidet nou que podria canviar l’escenari. Hi ha dos tipus de polítics: els Xirinacs idealistes -pocs; errats o no- i els professionals de la realpolitik. Cert que són perilloses les aventures però a vegades cal jugar-se-la.
Comment by Esteve Maspons — February 11, 2009 @ 9:58 pm