Cap de setmana amb enquesta
Després d’un cap de setmana amb sociòlegs, aquest és un cap de setmana amb enquestes publicades, és a dir, ‘amb cuina’. Suposo que ara, si els lectors d’aquest bloc han llegit als diaris de dissabte l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió, ja no em podran dir exagerat, ni venut a l’or del pesecé Un cop més resulta que les èpoques de crisi són les pitjors per a canviar les coses.
Les xifres canten soles: el 59,2% dels catalans diuen que la política els importa ‘poc’ o ‘gens’ i només el 48% dels nostres compatriotes és capaç de dir sense equivocar-se el nom dels tres partits de Tripartit feliçment governant. La xifra dels interessats en el tema del finançament ha rebut un cop de mà i finalment queda en un esplèndid 14% (sumant-hi els ‘molt’ i els ‘força’). A Barcelona, el 66% aprova la gestió municipal (ergo, les esquerres tornaran a guanyar les eleccions mentre en Trias guanya les enquestes). A més augmenta el nombre de votants de CiU que valora positivament la gestió del Tripartit (passen del 30,9% al 37,5%) i ERC frena la davallada o comença la remuntada (depèn de com ho vulguin llegir).
No s’aproxima precisament la presa del Palau d’Hivern per part de l’independentisme, però és que tampoc tornaran banderes victorioses per al catalanisme conservador d’aquest país. Què fer? La resposta potser no la sap ningú, però aposto que s’acosten anys de molta gestió i poca política.
Venut per suposat que no. Ni abans ni ara. Ara bé, exagerat sí. Perquè si “el 59,2% dels catalans diuen que la política els importa ‘poc’ o ‘gens’ ” i en l’anterior post parlaves d’una hiperpolitizació, a mi no em surten els comptes.
Comment by Albert Esteruelas — February 15, 2009 @ 9:52 pm
Catalunya té unes èlits hiperpolititzades i hiperfrustrades que ‘parlen’ de política i són impotents per fer-ne. És la mateixa diferència entre ‘parlar de sexe’ i fer-ho. Podem aconseguir que un 20% es mulli per qualsevol bestiesa que ni ens va ni ens vé (la solidaritat amb Transcaucàssia, per exemple), però amb això no anem enlloc. Ja va explicar Pareto que tota societat genera un 20% de descontents; el problema és que aquest grup no té cap mena d’influència i per tant qualsevol sistema polític simplement pot prescindir-ne (com Zapatero prescindeix de Catalunya ara). Si volem que Catalunya sigui alguna cosa diferent del que ara és toca treure’s de sobre un munt de tòpics. Tant de bo qui ho ha d’entendre ho entengui.
Comment by ralco — February 15, 2009 @ 10:27 pm
Aquestes enquestes no parlen mai del partit guanyador: el de l’abstenció. Certament aquestes èlits que només parlen de política haurien de fer-ne. És clar que potser tothom no entén el mateix per política, jo opino més o menys com Pla: “bones clavegueres i una bona dieta”. Jo (també?) espero que hi hagi més gestió que política. Ja ho diu el Montilla home: fets no paraules
Ah, no ens acostumarem mai a l’existència de la majoria silenciosa; a la Catalunya “real”.
Comment by Esteve Maspons — February 16, 2009 @ 8:08 pm
El problema no és el ‘partit de l’abstenció’. Està establert que no existeix: més o menys a cada partit se li abstenen una porció variable ‘dels seus’; que tampoc no canvien fàcilment de vot o ‘es passen’ a la competència. Simplement callen. En aquests moments des del punt de vista sociològic la cosa està així: una minoria molt sensibilitzada en temes catalans (vint o com a molt trenta per cent) i una majoria (un setanta o més) que passa de tot. Fins que el grup majoritari no es mogui, la minoria (que per consistència interna tendeix a la radicalització) només recollirà frustracions. I això pot tenir unes conseqüències sinistres, realment.
Comment by ralco — February 16, 2009 @ 8:19 pm
Encara creus en la política, Ramon? poques coses a fer….
Comment by RDC — February 16, 2009 @ 9:59 pm
“…però aposto que s’acosten anys de molta gestió i poca política.”
Hem entrat de plé a la Post-política, doncs, o ja hi erem?
Comment by eduard — February 17, 2009 @ 3:00 pm
Aquest post em recorda aquella cançó “No passa res senyora baronessa”…
Justament tinc la impressió contrària, la realitat està canviant com si estiguéssim en un maremàgnum increscendo, mentre hom fa com si no passés res (ben lògic,confiança amb la confiança, de la confiança… de què? de quí? dels bancs? de quin govern?…confiem en la santa confiança.)
1. Hi ha una múltiple crisi econòmica en diversos eixos estructurals: d’una banda, la del sistema financer mundial i la del sistema financer espanyol, de l’altra, la del sistema de finançament estatal i autonòmic.
2. Hi ha una crisi de models político-econòmics. Si bé ara majoritàriament tothom mira amb esperança l’Estat com a garant contra el caos més absolut, no està gens perfilat quin model d’estat sorgirà d’aquesta crisi sistèmica (recordem la temptació feixista en temps de crisis extremes per les classes mitges i fins i tot populars).
3. En el nostre cas (Catalunya), aquest reafirmament de l’Estat té altres conseqüències, ja que l’estat català només recapta i reprimeix, però no reparteix cap pensió ni cap subsidi ni, en realitat cap ajuda social. Això fa que es faciliti la clientalització de les classes populars cap al PSOE.
4. En el nostre cas la múltiple crisi econòmica ha coincidit amb la crisi del sistema polític (legitimitat del Tribunal Constitucional espanyol o del referèndum democràtic català), i amb la crisi dels sistemes de comunicació (autopistes, ferrocarrils i aeroports).
4. D’altra banda, l’autònom, el petit i mitjà empresari, molt nombrosos i molt esencials en el teixit productiu català, lluny d’obtenir cap ajuda (com ha tingut la banca per exemple) són comparativament a les altres regions del Regne d’Espanya fortament escanyades. Del conjunt del sistema productiu l’estat no retorna més d’un 15% del PIB.
5. Si es fixa en la visió de la realitat que li acabo d’exposar, també en podria deduir comportaments electorals (tot i que entenc que no hi ha mai una traducció lineal i única entre els moviments estructurals i els comportament electorals. Una cosa és que el motor de l’amor sigui el sexe (la no-política que vostè parlava, i l’altra és el comportament dels enamorats, sovint antisexual i fins i tot suïcida. A vostè, doncs, el veig molt enamorat.La vida per a bé i per a mal és així, però si us plau no en digui sexe del seu amor.
Comment by Marcel — February 18, 2009 @ 12:01 am