L’home que mira

 

Aquesta setmana passada hi ha hagut a la FNAC una sèrie de taules rodones sobre el tema dels blogs que han tingut dissortadament molt poc públic -i això torna a plantejar l’etern problema de la crisi del mitjà internàutic. El debat és llarg però inevitable; així que em dispensaran si em poso massa opinatiu però d’en tant en tant paga la pena escriure quatre coses per mirar de fixar punts de debat.

Al món blogaire hi ha, em sembla, un problema de definició d’objectius, barrejat amb una qüestió de forma i fins i tot de formes. D’una banda sembla que no s’ha trobat encara l’estil expressiu propi prou consistent i capaç de personalitzar un àmbit. De l’altra, que cada cop més hi ha oberta una escletxa entre els qui es prenen el mitjà com una extensió inevitablement narcisista del vell diari íntim, més o menys contemplatiu, i els qui opten per fer periodisme ciutadà però no passen de ser, en el millor dels casos, uns aprenents de columnista que treballen gratuïtament –això si amb un toc barretinaire i popular.

Com que fer columnes sempre surt més barat que fer periodisme d’investigació –i sovint resulta més testicular en el nivell argumentatiu-, el bloguerisme informatiu sembla que avança poc i el valoratiu tendeix a fer-se monomaníac fins cansar.  De fet, ara com ara el món blocaire pasa arreu del món per una seriosa crisi de credibilitat. Però la credibilitat va escassa a tot arreu; com va dir algú: als blocs el 90% és merda i a la vida també.   

D’aquí a poc (estic comprmés a signar en la Setmana del Llibre en català), publico el primer volum (2004/2005) de les meves cròniques blocaires L’home que mira a Cossetània i en el pròleg parlo abastament d’aquesta qüestió. Hi ha massa coses que no tiren en l’àmbit social de les TIC al país i a Internet les nostres mancances són cada dia més visibles. L’ús social d’Internet a Catalunya està estancat i cercadors de blocs com Bitacoles i sobretot Catapings cada dia que passa estan més aturats. A Vilaweb hi entro poc (els blocaires d’aquesta comunitat s’han instal·lat en una mena de marginalitat política per a mi incomprensible) i d’e-notícies en passo de llarg per poc seriós. Blocat funcionava com una escopeta de taps. Els fotoblocs català encara no tenen un cercador propi, i podríem fer una llista de misèries amb molt d’etc., etc.