Pensament Zen
El proper dimecres, dia 25, (19:30) a l’Ateneu Barcelonès iniciem un cicle de conferències sobre Pensament Oriental, amb una conferència de la professora Raquel Bouso (Tarragona, 1973) sobre El zen, la forma sense forma. I al març en tindrem una altra de Halil Bàrcena sobre Sufisme. Vet aquí una qüestió que fa pensar: per què la mística oriental està essent cada cop més un tema de reflexió per a occidentals.
S’ha dit que hi ha un exhauriment històric del ‘cicle cristià’ a Europa i que l’autèntic supermercat espiritual que estem vivint (amb tota mena d’ofertes multiculturals i amb la irrupció de tota mena de religions ‘estranyes’ a l’esperit europeu, és un símbol del nihilisme contemporani. Podria ser. També, podria ser, és clar que el món és cada cop més petit. En tot cas els Estudis Orientals a la UOC -una diplomatura de gran èxit-, els treballs de investigació que promociona Casa Àsia i les traduccions catalanes de clàssics orientals iniciades per Editorial Fragmenta han obert un àmbit de treball rigorós, que val la pensa seguir pel que representen però, també, pel que poden anunciar.
Aquest nou cicle de l’Ateneu en to cas té valor de símptoma.
Les cultures orientals tenen molt més desenvolupat aquest aspecte vital. És per això que ara des d’occident ens els mirem amb curiositat i admiració. Potser les cures orientals siguin la millor medicina als nostres “mals d’esperit”.
Comment by Efrem — February 21, 2009 @ 6:04 pm
Cal fer l’esforç mental d’anar “allà” i dir-te ja sóc “allà” i prendre consciència de tot el que hi ha “allà”. Amb una mica de sort, els qui no fugen, poden adonar-se, més enllà que tot “allà” és aquí, que no hi ha misticisme possible tret de l’autosegestiu. És molt simple i evident: no es pot estar amb harmonia amb la desharmonia (hom podrà unir-se místicament amb els milions de milions de galaxies, però ho podrà fer amb un crim?, el nostre món n’està farcit… Amb les víctimes potser sí podrem unir-nos místicament, però, amb els monstres humans, els criminals, què en farem? També ens hi unim místicament? D’altra banda, estem segurs que nosaltres mateixos som lliures de tot crim?, estem segurs de no fer cap monstruositat amb els nostres coetanis?). A mi em fa riure veure com els místics s’uneixen amb el tot, i alhora esporguen d’aquest tot, quasi tot. Només unes excepcions semblen contradir-nos, cert estoicisme i el cristianisme més conseqüent. Aquesta tradició ha integrat en el seu discurs tot allò més antitètic a qualsevol misticisme d’una nit d’estiu: les desigualtats socials, les opressions, la crueltat, l’individu, les societats, la història… Però aquesta tradició ha vectoritzat totes aquestes realitats, els ha teleologitzat i ha convertit la persecució, el dolor i etc. en drecera cap a la divinitat. Divinitzant el martiriologi, el dolor, però, també han pervertit d’altres parts de la seva realitat constituent (quin amor fraternal, paternal o maternal podria ser aquell que condemna a viure a tothom, el germà o el fill, en la més ferotge culpabilitat i remordiment?).
L’idiotisme (en sentit grec) de Lao-Tse, l’esteticisme Zen, la reclusió budista, etc, casen molt bé amb totes aquestes filosofies de butxaca de les nostres societats que et volen fer viure amb harmonia (”harmonia en tu mateix”) al marge de les condicions i les circumstàncies on et trobis. No és l’orient o qualsevol altra enllà, és el nostre malestar.
Comment by Marcel — February 21, 2009 @ 9:39 pm
Potser l’èxit del pensament oriental a Europa té a veure amb un cert ‘canvi de marxa’ de la filosofia, que ja no té clars els objectius de les Llums. Però, en tot cas, és obvi que el budisme europeu ja no és cap moda, més o menys ‘happy flowers’ i que hi ha gent treballant sobre aquests temes d’una manera molt professional.
Espero que aquest cicle us interessi precisament perquè tractarem amb bons coneixedors d’aquests temes. El debat hauria de ser apassionant.
Comment by ralco — February 21, 2009 @ 10:48 pm
Ostres, Marcel! Ataques el tema allà on cal! He llegit, no sé on, que un banquer important se sentia molt atret pel pensament zen. També he llegit que la filosofia de l’aquí i l’ara va super super bé per a atacar a la borsa. El problema de harmonia d’un mateix i oblit del món va ser contemplat per, recordem-ho ara que es compleixen cent anys del seus assassinat, Ferrer i Guàrdia; psicologia? o sociologia? EL que més em va decebre a la carrera va ser sentir a un professor afirmar que un no podia viure parant la vista en el que passa als altres, calia ser feliç. Ostres, és que no m’agrada anar a Cuba a menjar-me una llagosta!
Malgrat tot, trobo encertat, molt encercat, un cicle sobre misticisme oriental. Llàstima que a aquesta hora treballo. Trobo que a la Universitat sobre “tècnica” i falten crèdits d’aquest tipus. Així anem fent feina.
Comment by Albert Esteruelas — February 22, 2009 @ 10:34 am
Sí Ralco, potser està de moda el pensament oriental pel “canvi de marxa” que dius, jo diria també replantejament del materialisme. I és molt interessant estudiar-ho, ara bé, relegar la tradicional i actual mística cristiana per venerar orient ho veig una mica papanates.
Té raó també Efrem que aquí hem oblidat alguns aspectes del jo. Al costat de la poca cura de la catòlica en el marketing, i desinterés en promocionar “lo seu”, des de la sabiduría assequible dels Pares del desert fins el catòlic Chesterton, es pel que hem arribat a això.
Comment by Esteve Maspons — February 22, 2009 @ 7:29 pm
El budisme em sembla avorrit… A més, és una farsa. Et promet conèixer quelcom que és fals, a saber: el Jo, Entenen, aquí, que el Jo ha de ser un principi de realitat.
La veritat, em sembla de necis.
Comment by RDC — February 23, 2009 @ 2:55 pm
Hola RDC,
No sé si és aquest el lloc més oportú per fer-te el comentari, però en tot cas el debat a sortit aquí.
No crec que la cosa es pugui escombrar tan fàcilment, ja que, a fi de comptes, si alguna experiència tenim del món és a partir del Jo.
Dius que el Jo és quelcom fals, o com a mínim quan aquest s’entén com a principi de realitat. Em sembla que la cosa requereix d’una argumentació, i m’agradaria que la fessis, aquí o al teu bloc.
He vist que tens en projecte un treball sobre la individualitat, o sigui que suposo que el tema t’interessa.
Espero la teva resposta.
Comment by carlemany — March 10, 2009 @ 8:54 pm
Hola Carlamany. Tot just ara acabo de veure el teu comentari.
Si em permets et respondré ràpid i superficialment, encara que en el meu blog, de ben segur, aniré comentant coses al respecte en la mesura que em vagin vinguent.
Primer de tot, ens hem de preguntar com discernim el món interior del món exterior, i vicerversa. Certament, això es pot fer des d’una òptica idealista o bé, sensualista. La primera parteix de la idea que existeix un Jo ideal que té sentit per sí mateix; la segona la cosa queda molt borrosa.
El problema del Jo ideal (Fou la postura de Descartes, Locke, Kant, Schopenhauer, així com la de tot l’humanisme occidental) es pot resumir així: el Jo es autónom però resulta ser incognoscible.
El problema del Jo sensible, en canvi, és que no té fronteres delimitades; no té cap genètica ni essència identificativa!El jo sensible és voluble: tant podem dir que som el nostre cos com podem dir que la nostra casa, el nostre cotxe i els nostres fills son Jo, ja que així ho sentim. Precisament això mateix ho vaig parlar l’altra dia amb en Terricabras, proposant-li com exemple el ciutadà romà, pel qui era normal tenir varis esclaus sota la seva tutela: Segons el romà els esclaus formaven part integrant de la seva persona, com si fosin un organ seu, és a dir, si algú insultava algun dels seus esclaus el romà ho considerava un agravi contra la seva persona.
En el fons estem davant de l’etern problema de la ciència i la cultura humana: hi ha o no hi ha un fonament en allò que vivim? Tal i fa que parlem de física, de biologia o psicologia… aquesta pregunta sempre s’hi fa present.
Tanmateix, cal tenir en compte que per viure necessitem, tots, sustentar-nos sobre quelcom que ens sembli una mica ferm; necessitem fonaments! I si no en trobem ens els inventem; tal i com ha succeït amb la idea de Jo. Però és una tonteria, llavors, creure que aquest jo inventat existeix i pregonar que a través de certs mecanismes un el pot experimentar. “En realitat”, i parlant malament, a través d’aquests mecanismes un experimenta altres coses.
Tanmateix a la gent normal, aquella que es dedica a viure, certament no es planteja aquests dilemes i trencaclosques; segons el seu parer el jo existeix perquè així ho senten! I per què ho senten?
El Jo és l’article de fe més antic que tenim. Per començar, sense ell no sabríem parlar! Com construïm un llenguatge sense subjecte!? Per tant, com podríem fer-nos una idea del món? Com podríem divulgarla? Certament, i això s’hauria d’estudiar una mica a fons, segons la idea que ens fem de nosaltres mateixos així veiem, llavors, el món. En aquest sentit, posar en dubte el Jo és posar en dubte el que creiem que som i per tant, o trobem un sucedani o no sabem com posar-nos’hi davant el buit que se’ns obra.
En definitiva, el jo es un invent. I creiem en ell perquè és una forma d’orientar-nos i desenvolupar certa forma de viure i veure les coses.
La veritat és que, tenint en compte aquestes reflexions, sembla ser que ens trobem davant d’una situació una mica esquizofrènica: vivim permanentment imaginant-nos “coses” inventades, fictícies, falses… per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, no ho considerem ni ficcions ni molt menys una malaltia, ja que aquestes imaginacions ens ajuden a viure; ens són vitals! Només quan ens perjudiquenles tatxem de falses i reconeixem l’esquizofrenia… el viure en un somni.
En fi, la recerca del jo pur interior és un ‘cuento’ per anar dormir… literalment.
Comment by RDC — March 14, 2009 @ 4:35 am
Felicitats Ramon, m’hagués agradat assistir-hi.
Records i una abraçada.
Comment by Jordi B-Q — March 19, 2009 @ 9:47 pm