Repartir la riquesa?
Una de les coses que ens ha descobert la crisi és que des de fa molts anys la part que correspon als assalariats en el pastís de la riquesa no para de baixar. No és que sigui una dada ignorada fins ara, però gairebé ningú hi prestava atenció. Òbviament mentre tant el pastís ha crescut força i per això el percentatge no era considerat una cosa essencial. Però en la perspectiva d’una minva important de salaris tothom es posa la mà a la cartera i fins i tot se senten veus que parlen, com en altres temps, de repartir la riquesa.
Com a eslògan resulta fins i tot tendre i valdria la pena pensar-hi si la proposta fos seriosa i no caigués en les terribles simplificacions o en la sobreactuació. En tot cas, m’agradaria recordar que la idea de repartir la riquesa en economia planteja alguns problemes suggestius, fins i tot com a exercici intel·lectual.
1.- La primera qüestió és com repartir el valor afegit produït per les empreses del que s’anomena ‘economia real’ (les societats no financeres). Això vol dir preguntar-nos quina part de la riquesa creada retorna als assalariats (en salaris, en pensions de jubilació, en protecció social) i quina part es queda l’empresa (excedent d’explotació). La pregunta és: reinverteixen les empreses o els costos financers se’ls mengen els beneficis?
2.- Una cosa diferent seria plantejar-nos la cada cop més òbvia desigualtat en els salaris (i en els ingressos per família). Potser una forma interessant de repartir la riquesa seria actuar sobre la massa salarial; però llavors grups significatius amb infrasous (els metges de la Seguretat Social o els estrats més baixos de la Universitat) acabaran per emigrar -cosa que els metges joves ja fan i que cada dia és més evident entre els becaris que no tornen.
3.- I finalment: com s’evitaria que socialitzant la riquesa i amb empreses descapitalitzades pugin els preus?
En resum, per a un servidor socialitzar la riquesa no significa posar més diner en mans dels consumidors, sinó crear una sèrie d’infrastructures i serveis (des de parcs i jardins a ajudes als ancians) que facin la vida més fàcil.
Ramon,
No vull comentar el repartiment de la riquesa, tot i que no em puc estar de dir que, estant bàsicament d’acord amb el post, crec que hi ha una altra qüestió a plantejar: per què hem viscut com si fossim rics?
De fet, he accedit la blog, després de molt de temps de no fer-ho, per veure si hi havia lagun post sobre el tema dels estudiants de l’UB o de l’actuació policial. Què és ètic i que no ho és en tot aquest afer?
Comment by Montserrat — March 21, 2009 @ 8:07 pm
És molt difícil distribuir la riquesa, però també és difícil acumular-la. Si l’hem acumulat, hi això ha representat multitud de problemes, també podrem distribuir-la solventant els problemes que es presentin. Almenys, una mica de redistribució, no? El preus pujaran igual. Diria, fins i tot, que l’acumulació de la riquesa provoca problemes immensos (per exemple, cinc gran empreses controlen el 55% de la distribució d’alimnets, fet que fa que “el mercat” estigui a les seves mans. I no són germanetes de la caritat). Jo he llegit moltes propostes que millorarien molt la justícia i l’equitat, però moltes. Solució final i ràpida, no hi ha, clar. Amb una mica d’imaginació i voluntat, podríem tenir un món un xic millor. ALmenys en tinc esperança (i jo crec que no és ingénua)
Comment by Albert Esteruelas — March 21, 2009 @ 8:33 pm
No diria jo que en Ramon tingui cap simpatia pels anti-Bolonya. En general no li agrada la gent que no es dutxa.
Comment by Anabel — March 22, 2009 @ 11:59 am
Aviam. Obama exigeix retalls als capitostos de les empreses que ajuda, Corbacho l’ha imitat. I els bàltics han reduït fins el 30 % els sous als funcionaris. El que deia doncs jo que calia fer ja ho fan a fora, tot i que , per estúpida correcció només em referia als sous alts. de moment. Insisteixo, el problema no són els sous baixos sinó els que es deixen de percebre cada dia.
Sóc dels il.luminats que donen solucions, admeto que matisables, però mantinc que centro el debat: no es tracta d’una discussió entre solucions liberals, proteccionistes ni estatistes: cal debatre si CRÈIXER O DECRÈIXER.
L’observació de repartir riquesa però, excel.lent. No hem de donar calers per a què l’assalariat gasti més sinó per a coses d’nterés col.lectiu.
Comment by El Criteri — March 22, 2009 @ 7:26 pm
Fascinant veure les discusions dels petits burgesos,s’esfonsa el seu grup com a clase,i ells,parlant de repertir la riquesa. ( dels altres ) of cours !
Comment by divendres 10.30 — March 26, 2009 @ 4:31 pm