No hi ha crisi
Hi ha crisi? Francament no ho crec. El que arriba no és cap ‘crisi’ sinó una ‘gran transformació’, un canvi de paradigma per dir-ho en argot de filòsof. No tenen crisi, sinó més al revés, les empreses de nova economia (energies renovables, química innovadora, biomedicina…), ni els serveis a persones (perquè la població gran augmenta), ni sectors com l’agricultura ecològica o el turisme cultural… Està en crisi el totxo perquè amb els diners de l’economia submergida que van aflorar com a conseqüència de l’euro, alguna gent ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats. Està en crisi el cotxe perquè és una màquina bruta i contaminat. Però el dia que en facin d’elèctrics els vendran a milions.
Convindria anar situant les coses en el marc que les fa comprensibles: això no és una crisi perquè no té sortida dins el model tradicional de comprensió de les crisis econòmiques. I perquè han aparegut actors econòmics nous (el Sud, Internet i la Cibersocietat, l’ecologia i l’escalfament global) que fan impossible pensar com en aquell temps plàcid però estrany que els avis anomenen ‘abans’. Només per posar un exemple, les xarxes de producció, distribució i consum s’han sofisticat amb Internet d’una manera imprevisible. Això ho entenen fins i tot els partidaris de la vella economia quan demanen desmantellar els antics (i antigament ‘imprescindibles’) paradisos fiscals. Que ara no estan a Andorra o les Bahames, sinó a un clic de cada ordinador.
Hi ha crisi? Francament no ho crec. Estem davant d’una ‘gran transformació’ en el sentit de Karl Polanyi (1886-1964), val a dir, un canvi o una reinvenció global del mercat, que necessita una reinvenció paral·lela dels poders públics per gestionar-la. Ho sento pels qui van perdre l’estona llegint Leo Strauss. No va ni amb rodes. Això és com l’acudit: quan havíem après a dir flim i va resultar que es deia penícula. Ara toca Polanyi. Necessitem una altra ecologia, una altra (ciber) educació, una altra valoració del consum. I menys parlar de fal·làcies com la crisi de valors (mai hem viscut una societat amb tants mestetites preocupats per la moral com ara!). I menys usar eines de mesurar tan grolleres com el PIB, que considera que si es fan més presons creix la riquesa dels països!
Webgrafia: http://es.wikipedia.org/wiki/Karl_Polanyi Explica fatal l’autor ( i encara pitjor La gran transformació ), però permet començar a situar-lo.
En canvi, el seu llibre bàsic està mitjanament ben explicat a: http://es.wikipedia.org/wiki/La_gran_transformaci%C3%B3n
Precisament per això estem en crisis Ramon… perquè es trenquen els vells models: allò que durant anys ha actuat de base i motor s’esquerda. Que existeixen coses noves, bé, és cert… I és cert que davant de la caiguda dels sectors antics és una tendència generalitzada intentar recolzar l’economia vers aquests sectors nous però incipients; per què es necessita buscar un punt de recolzament com sigui! Però, són aquests ‘nous’ sectors prou ferms com per sustentar tot el teixit social actual? Jo crec que ara per ara no ho són… Em sembla d’il·lusos esperar-ho. Aquests sectors están molt lluny de poder agafar les regnes del “joc”. Potser d’aquí 15 o 30 anys… qui sap.
Estem en crisi, sí, però una crisis no té valor moral és a dir, no és ni bona ni dolenta. Òbviament aquells que hi perden no els hi fa gràcia; però tb hi ha qui en treu un gran profit. Per exemple, ara és un bon moment per tantejar nous mercats de cara a un futur no llunyà sense necessitat de satisfer grans demandes, i els riscs d’inversions que això comporta. Si un producte se’n surt en època de crisis, aquest producte pot tenir un gran futur.
PD/ Serà curiós estudiar què passarà quan els Estats estiguin endeutats fins el coll després d’haver-se descapitalitzat amb les seves accions de ’salvament’. Per exemple, que l’estat español va malament de calers es veu clarament amb el canvi que ha introduit Hicenda de forma sobtada en l’IVA de les empreses. Moltes empreses s’hauran d’esperar fins l’any que ve a què els hi tornin l’IVA. Durant aquest temps, l’Estat podrà disposar d’aquest milers de milions d’euros per intentar ‘activar’ l’economia espanyola. Aquí han muntat una bona jugada… i tothom calla.
En fi, estem en crisis, sí, i què…
Comment by RDC — March 28, 2009 @ 1:13 am
Si, estem en crisi, en el sentit més clàssic del terme, és a dir de transformació. Sembla que tothom té clar que determinats models antics han arribat al colapse i s’han acabat.
De tota manera els Estats no s’atreveixen a assumir els costos socials d’aquesta transformació inevitable i continuen abocant diners a un model de banca o d’industria d’automovils obsolet. Per què? Pel cost social de no fer-ho. I sobretot perquè ningú sap que fer amb milions de parats. Son un dany col.lateral ben empipador.
Per què no ens ilumina el Ramon sobre els camins del futur? I que fem amb els milions de persones formades i adaptades al “vell règim”?
Comment by ef — March 28, 2009 @ 9:11 am
Podríem dir quelcom més, però centrem-nos només en les “fal•làcies com la crisi de valors”. Fal•làcia? Estàs segur? No és gens difícil dibuixar una evolució social que al final ha posat com a valor suprem i majoritari el valor econòmic. Hem passat (el procés és llarg d’escriure) de l’ètica econòmica del liberalisme inicial a l’economia sense ètica o, si es prefereix, d’un capitalisme inicial a un capitalisme de casino. Pel mig, canvi de valors, del treball al consum (per exemple, Bauman en Treballl, consumisme i nous pobres); de l’esforç a la sort (la raça o l’atzar), de la constància al curt termini…. (De la frugalitat al malbaratament…….) Si podem parlar d’un nou paradigma (pas de la societat industrial, postindustrial, a la societat de la informació) aquest pas porta aparellat una, perdona la paraula, “tranvaloració”. I és ben material. I bastant constatable. Si Darwin ja ens va ensenyar que tot és dinàmic, hauran de ser els valors estàtics?
Amb la resta del post ja em sembla bé (sense que això signifiqui que tenim raó). El PIB és ridícul? O té una funció ideològica? Per preguntar-me, que no quedi.
Comment by Albert Esteruelas — March 28, 2009 @ 7:09 pm
Efectivament; això de la crisi de valors és una camama. De vegades llegeixo a classe un text de l’època babilònica (3 mil anys abans de Crist) que diu textualment (però en coneïforme!): ‘el món està perdut perquè els joves ja no obeeixen els seus pares i els antics valors són trepitjats arreu’. I ja veus que ens vam sortir. Mai no hi ha crisi de valors enlloc. Simplement hi ha gent que no se’ls creu i gent que els realitza d’una manera diferent.
Ara com sempre, l’economia no ha tingut mai ètica i fins i tot hi ha qui diu (John Gray) que seria perillós que en tingués. Llegiu sobre el malbaratament un clàssic com ‘El rusc esvalotat’ de Mandeville http://www.alcoberro.info/planes/mandeville.htm
o ‘La Febre d’Or’ i veureu que tot això de l’especulació no és pas d’ara. El PIB, per la seva banda, no mesura res que un adult pugui creure’s. I en tot cas, l’aument del PIB català des de fa 30 anys ha estat espectacular i sostingut. Que baixi una mica entra dins el previsible.
De debò: a veure si s’entén que el que hi ha ara és un canvi de model, no una crisi provocada per quatre avariciosos. Analitzar així les coses les banalitza i dificulta les possibilitats de sortir del cul-de-sac
Comment by ralco — March 28, 2009 @ 11:43 pm
Molt estimulant el post d’avui. Al marge que tingui més o menys raó el que trobo més interessant és la nova perspectiva des d’on es mira la “crisi”.
Sobre això de l’economia i l’ètica, crec que feriu bé de mirar-ho des d’una altra perspectiva també. L’economia també es pot veure perfectament com l’ètica més intrínseca i fonamental de tota societat. Alhora no existeix tampoc l’economia en abstracte. Produir, reproduir, i les distintes formes de distribuir la producció és pura ètica. Que els gàngsters tinguin una altra manera de concebre la seva ètica no implica que no tinguin o no usin entre ells cap ètica.
A mi no em costa gaire entendre que hi ha moltes ètiques diferents, en canvi em costa entendre que es pugui parlar en abstracte de diferències entre ètica i moral, ja que les veig inseparables, i habitualment molt lligades als interessos de cada grup social (que pot ser perfectament alienat: defensors d’interessos aliens i fins i tot antagònics als seus).
Comment by Marcel — March 29, 2009 @ 12:19 am
Sí Marcel, post estimulant, potser perquè no hi ha acord en definir això dels valors. -hom considera avui que la família -per a molts un valor- tradicional té el mateix valor que “les altres”.
El clàsic exemple, tot i que jo el creia grec -rebelió dels fills ja a l’antigor-. Se’n van sortir els babilònics? i els romans no van caure perquè allò era can Pixa? El positiu del teu post és que serveix per a recordar que en el fons sí que tot es va repetint -la llei del pèndul també hauria d’entrar a anàlisi-, però de fet la impressió que som en una època que sobra individualisme i egoïsme és abundosa.
En quant l’economia, allò mínim és que compleixi la llei.
Per cert si han tants mestretites parlant de la moral serà per alguna cosa, no?
Comment by El Criteri — March 29, 2009 @ 1:42 pm
És clar! Una crisi és un canvi. En el batxillerat ja s’explicava. Encantat amb els teus comentaris (si no m’interessés no et llegiria). Ara bé, sembla despendre’s que el món és estàtic; les crisi són canvis… i ja està! Hi ha canvis de valors …. i ja està! Una mica postmodernet, per dir-ho així. Sobre l’educació de la joventut es deia el mateix; els adults es queixaven que cada vegada sortien pitjor preparats, i tothom ho negava, fins que els últims estudis comencen a afirmar que, efectivament, els joves tenen una preparació pitjor. Com sigui, la pregunta és si tot canvi de valors és una simple variació, o si canviar un valor per un altre por representar una pèrdua “ètica”. Jo crec que això últim.
Per altra banda, fa temps que estem en un nou paradigma, i no és cert que l’economia no hagi tingut mai ètica. L’economia necessita l’ètica. És a dir, cal entendre que l’economia necessita uns tipus antropològics per a imposar-se sense els quals l’economia, un tipus determinat d’economia, no funciona. Recordem Weber, per exemple. No et vull robar més temps. Felicitats pel teu blog.
Comment by Albert Esteruelas — March 29, 2009 @ 6:32 pm
Quina casualitat, en la peli de Joan Pau II del diumenge -molt interessant, també per com explica uns moments decissius per Europa- en torn allò que deiem dels valors, casualment va dir aquest papa: “El comunisme ha caigut per raons espirituals no per qüestions estratègiques”. Si més no ,una possibilitat a valorar.
Comment by El Criteri — March 30, 2009 @ 8:08 pm