L’home que mira

 M’assabento avui per telèfon de la mort d’Abel Paz, l’escriptor llibertari (el dia 13 d’abril) i de retruc em diuen que l’Edo també va morir al febrer d’enguany. On dec haver estat intel·lectualment durant els darrers mesos, jo? Ofegat sota una pila de papers, és obvi, i sense llegir diaris, suposo. No vaig conèixer gaire Abel Paz (no va tornar a Barcelona fins 1997, és a dir, quan jo estava a la mili i després vaig passar uns anys més dedicat a la filosofia que a l’acció), però en guardo una anècdota colossal que retrata el personatge. Un dia, fa deu o dotze anys, el van convidar a fer una conferència sobre Durriti al paranimf de la Universitat de Girona que, per si no ho sabeu, és una antiga església gòtica del convent de Sant Domènec. L’home  quan es va trobar allí davant el públic, la primera cosa que se li va acudir de dir fou la següent: Es la primera vez en mi vida que entro en una iglesia (silenci llarg) Miento, es la segunda (silenci curt) Pero la primera vez fue para quemarla. Ho va dir d’una manera tan contundent, amb un sentit (dispensin) tan religiós de la seva missió, que la frase va provoca més de cinc minuts d’aplaudiments espontanis del públic jove posat dempeus. La resta de la conferència no tenia el més mínim interès per a mi però que als nanos els va encantar. Allí vaig entendre que una conferència consisteix en una sola idea. O millor en un sol gest.

Amb l’Edo vaig tenir més relació perquè era, indiscutiblement, el cap i la referència de tots els presos polítics a la Model durant els dies de la mort d’en Franco. Se sabia dipositari d’una dignitat moral que mai no abdicà i l’exercia, fins i tot, amb l’admiració indissimulada d’algun boqueres [funcionar de presons] que li dispensaven un tract exquisit. Edo estava malalt per intoxicació de mercuri i mai va fer un cas de la seva malaltia. Puc dir que era un gran home i no cometré l’estupidesa d’explicar les coses que en vaig aprendre (sense que ell volgués explicar res). En aquells dies de novembre del 1975 era ja un tipus completament lúcid sobre el futur que ens esperava. Quan li vaig dir (recordin que llavors tenia divuit anys i era encara més innocent que avui) que algun dia jo, seria diputat em va respondre: No te engañes, Ramon. Fíjate en quiénes estamos aquí a dentro: catalanistas, anarquistas y algún trosquista. Ningún socialista y ningún comunista de Carrillo. Aquí estamos los que sobramos, los que no callamos. Y eso haréis vosotros toda la vida, no callar. Ja fora de la presó ens vam trobar algunes vegades més, però mai en res relacionat ni amb la política ni amb la història dels anys republicans. Vaig notar que portava a dintre el dolor immens d’haver fracassat en la reconstrucció de la CNT els anys 1977-1979. I el doble trencament (el de la seva família i el de la seva organització) el feia sentir-se culpable per no haver sabut més, per no haver pogut més. Mai, però, no el va abandonar aquella fe brutal en la Idea, capaç fins i tot de matar la lucidesa i de tornar-nos incapaços d’entendre el que és evident. Fou un gran home, excessiu en una organització com la CNT que ja no significa res més que ruïnes. Heroiques (sagrades, si voleu), però ruïnes. Amb l’Edo i amb l’Abel Paz s’ha escrit la darrera plana d’un llibre terrible, dolorós però essencial, en la història d’aquest país nostre. Comparat amb gent d’aquesta mena, tot el que vingui serà com plàstic. I no és que no m’agrada el plàstic, però ells eren d’una altra mena. Sit terra levis.