Madrid com a destí
Explica La Gaceta de los Negocios del 16 d’abril que el 10,8% de persones joves (entre 16 i 34 anys) que troben el seu primer lloc de treball a Madrid són nascudes a Catalunya. Només passant revista a la situació de la nostra família, la data no m’ha estanyat gens. Ara com ara, com més augmenta la qualificació personal d’un jove menys possibilitats té de trobar feina a Catalunya. De fet, amb uns estudis de medicina o d’enginyeria, quedar-se aquí equival quasi a tenir vocació de ONG. Un munt de factors ajuden a sortir pintant: els sous baixíssims, les jornades laborals interminables dels professionals, la manca d’inversió en I+D, l’estructura familiar de tantes empreses que impedeix el triomf del talent, el feudalisme universitari, la demostrada incapacitat del Govern de la Generalitat per influir en l’economia, etc. Tot plegat conspira per tal que, ara mateix, la fuga de neurones s’estigui convertint en un drama. Silenciós, perquè la gent que agafa l’AVE per no tornar no fan soroll, però constatable d’una manera prou òbvia.
L’exili econòmic resulta encara més trist que l’exili polític. En l’exili polític has lluitat i has perdut i, per tant, pagues prenda. A l’exiliat econòmic no li han donat ni l’oportunitat de lluitar i demostrar si val. I això deixa un pòsit de ressentiment contra el país, que he pogut constar personalment, més d’un cop, en joves tan sobretitolats com super mal pagats. Els lamentables anys de Jordi Pujol ens van deixar sense mitjans de comunicació potents, sense cinema, ni indústria audiovisual, sense telefonia mòbil autòctona, sense empreses d’enginyeria i quasi sense indústria farmacèutica. És a dir, sense sectors de futur. I no veig que (les coses com siguin), l’Huget estigui entenent què ha de fer per redreçar la situació. Fins i tot si li donen diners (que li en donaran, ni sap com buscar-los!), podria redraçar-se fàcilment aquesta sagnia. Mentre tant, si els fills saben anglès el millor que podem fer és lluitar per una beca a Amèrica o a Londres. I si no… a Madrid falta gent.
Estic totalment d´acord amb les teves paraules pel que fa a allò referent al feudalisme universitari . També he trobat molt interessant el que dius sobre les empreses familiars com a ofegadores de talent. Curiosament, des dels sectors més convergents sempre s´ha mantingut que una de les potencialitats catalanes eren les petites empreses familiars. En el món educatiu, particularment a Barcelona, també succeeix això. Però el que més em preocupa és que el sistema de “estàs amb mi o contra mi” s´està extenent també a l´ensenyament secundari públic. La famosa autonomia de centres públics comença a tenir conseqüències perverses : els directors fan i desfan al seu gust, reclamen professors dòcils i els concursos de trasllats no són reals, perquè les direccions amaguen places reals, temerosos que arribi un altre docent. I, el que és més greu, després d´aprovar unes oposicions, resulta que moltes places que no surten a concurs públic estan ocupades per interins o substituts.
Senyors, estem acabant amb l´ensenyament públic de qualitat, i a gran velocitat i eficàcia. I, ho torno a dir, amb la complicitat d´alguns sindicats molt potents, que no han dit res al respecte.
He estat uns dies a París. Els liceus francesos públics tenen encara gran reputació. Parlem dels resultats educatius de Finlàndia : a Finlàndia, els docents surten dels expedients acadèmics més brillants, i la dicotomia entre centres privats i públics no existeix.
Continuem lluitant o ho engegem tot a pastar fang?
Comment by cristobal — April 18, 2009 @ 11:41 am
Se m´oblidava………….encara hem de sentir el flamant Tremosa dient que els centres públics no tenen “glamour”. Quina barra i quin país més curt de mires!!!!
Comment by cristobal — April 18, 2009 @ 12:12 pm