L’home que mira

Dijous va fer una setmana del sopar anual de l’APPEC a Montjuïc i encara no havia trobat un moment per parlar-ne. Potser tampoc no havia trobat el to, o simplement no en tinc ganes. Però si et conviden a sopar i no fas ni l’elogi dels qui paguen la factura sembla que queda lleig, oi?

La APPEC és l’Associació professional dels editors de revistes en català i agrupa un munt de publicacions -sovint d’àmbit local- amb un públic d’aproximadament dos milions i mig de lectors en conjunt. Que facin un sopar i que hi vagi el Conseller de la cosa cultural sembla, doncs, del tot adient. A més regalen la Guia dels mitjans de comunicació en català de l’any 2007 que és una eina professional de molt interès. Fins aquí res a dir; país normal, país banal.  

Dissortadament em van fer seure davant el cartell de la revista Conills, que van resultar dels de quatre potes per comptes de ser, com convindria (com seria periodístic i propi del negoci), uns conillets prometedors, peluts i suaus, de dues potes. Així, tal qual, vaig descobrir que existeix una revista conillera en català. Però des de petit -quan el meu avui enviava a Barcelona els animalets amb mixtomatosi d’ulls immensos que se li posaven malalts al mas- sóc al·lèrgic als conills de quatre potes; no els tasto mai ni que m’hagi de quedar sense menjar -cosa que m’ha succeït més d’un cop i més de dos. I sobre conilletes de dues potes no en parlaré ni en presència del meu advocat -i menys en un bloc, que aquestes coses les carrega el diable.

Conills i La Terra són publicacions de la Unió de Pagesos i van tenir premi en la nit de la APPEC. Pel poc que en sé es tracta de publicacions honestes, ben fetes i orientades a un públic interessat. Però d’aquí no passen. A la festa hi havia una gran quantitat de bona gent, de patriotes molt valuosos que fan revistes petitíssimes amb una bona voluntat admirable i amb una escassetat de mitjans i de diners sovint patètica. Gent que sacrifica nit i caps de setmana perquè al final surtin revistes que es diuen La Veu de l’Alt Congost, El Mirall, El Codony o Relleu que fan el que bonament poden; però que (ai las!), poden ben poc.

La pregunta és: tindrem algun dia conills com els de tothom i bons treballs de llengua dels que paguen la pena en el quiosc català? Admirat de la bona fe de la premsa local i una mica trist per viure en un espai comunicatiu de regional, vaig sortir del sopar de la APPEC amb un amic pensant que la bona voluntat sense mitjans (situació actual de la cultura catalana) serveix de molt poc. A l’endemà només dos diaris van dedicar quatre ratlles al sopar en un lateral discret.