Cròniques de l’11
Cada any rebo la invitació per als actes institucional de l’11 i cada any decideixo no anar-hi, perquè no sóc d’eixe món. Però enguany ha estat diferent. D’una banda cantava el Gran Peret a l’acte de la Ciutadella i una ànima de rumbero com la meva això ho havia de veure: sempre s’ha de celebrar que la Catalunya real tregui el nas en un dia com l’11.
A més, políticament parlant, estic tip de sentir estupideses sobre la famosa desafecció. Que es ‘desafeccuini’ qui vulgui, però que no m’hi emboliquin. Aquest és el millor govern que ha tingut Catalunya des dels temps de Pau Claris i no estem com per criticar-lo, quà carai!.
És clar que, com sempre em passa, per culpa del meu mal cap i de la meva incapacitat congènita per entendre els rètols, he entrat a l’acte per la porta que no tocava i una senyoreta molt amable m’ha dit que, tot i portar entrada de VIP per un dia, o canviava de porta o m’asseia entre el poble. Total que m’he assegut entre el públic i m’ho he passat la mar de bé, tot i que el sol barceloní m’ha deixat la cara marcada i segurament aquesta nit no podré dormir pel dolor de la pell. I consti que la Noa té una veu magnífica i només l’han xiulat unes trenta o quaranta persones. A tot arreu hi ha maximalistes imbècils disposats a fer el joc als poders fàctics, què hi farem!
Del Gran Peret què n’hem de dir: magistral, com sempre! Ha fet un Mig amic que era la realitat mateixa del món. Sobraven les palmes de Manuela de Madre, però d’una demagoga com aquesta es pot esperar qualsevol sortida de to. Brillant també el poema de Joan Margarit que ha tancat l’acte.
Però la notícia ha estat la manifestació de la tarda, segurament la més gran dels darrers temps. Sense ser un assidu, estic per jurar que als darrers tres o quatre anys al carrer hi havia la meitat de gent que enguany. Només es trobava a faltar gruix en el seguici d’Esquerra Republicana i això -afegit a les enquestes no gaire bones que darrerament circulen- hauria de fer pensar: ¿veurem la paradoxa que pugui l’independentisme sociològic i, en canvi, s’esfondri electoralment el partit de l’independentisme?
El curs comença ple d’incògnites, però ja s’ha superat la fase del tot està per fer i tot és possible. L’independentisme avui ha demostrat que pot paralitzar quan vulgui una ciutat com Barcelona i que està mobilitzat a uns nivells que no es poden ignorar. Si fos certa la tesi de l’hegemonia de Gramsci (que és perfectament falsa, tot cal dir-ho), un marxista hauria de confessar que avui l’independentisme ha mostrat la seva hegemonia cultural de facto a Catalunya. Veurem qui sap cavalcar aquesta onada.