Heròdot a l’Ateneu
La Història d’Heròdot és un llibre inevitable per als filòsofs perquè és allí on per primer cop apareix el verb filosofar, a propòsit de la visita que Solò fa a a Cresos (I,30); però a més implica la primera gran reflexió sobre la hubris (desmesura) en les coses humanes. Tot allò excessiu, ens explica Heròdot, està destinat a caure i aquesta és una reflexió, inscrita des de l’origen de la cultura a Occident i l’inici d’una de les reflexions sobre la passió política més profundes que mai s’han fet.
En la vida humana tot és estantís i per això mateix cal posar per escrit la història de manera que els fets no s’esvaneixin amb el temps, en una confessió de la fragilitat de les coses humanes.
A més, Heròdot per primera vegada planteja un tema que dóna molt joc en l’humanisme clàssic: els déus senten enveja dels humans. Explicar aquesta idea donaria per a un llibre, però qui ressegeix les pàgines de la Història té molt clar que les divinitats no són ni bones ni salvífiques, sinó brutals i encegadores. Cosa que, tot cal dir-ho, també ajuda a despertar el sentiment de prudència i la compassió entre els humans.
Confesso, però, una predilecció especial per aquell moment en què Heròdot escriu que els perses només ensenyaven tres coses als seus fills: muntar a cavall, disparar amb fletxes i dir la veritat. És l’ideal de l’aristocràcia antiga i, amb la seva ingenuïtat, la frase revela moltes coses. Especialment sobre la veritat -que es posa a nivell de les fltexes.
Per tot això està bé que dilluns vinent, dia 21 de setembre poguéssim presentar a l’Ateneu la nova traducció d’Heròdot per a la Col. Bernat Metge. Us hi esperem.