L’home que mira

Segurament el filòsof més digne de compassió en la història del món ha estat un capellà ateu francès que va viure quasi quaranta anys aïllat en una parròquia rural a les Ardenes. Es deia Jean Meslier (1664-1729); es va fer sacerdot per complaure la seva mare que volia donar-li una vida tranquil·la i potser mai no va sortir del cul de món al qual l’havia destinat el seu bisbe. A cavall dels segles XVII i XVIII, sense poder parlar sincerament amb ningú, sense disposar pràcticament de cap llibre, excépte la Bíblia i un Fénelon, i a partir d’un patiment personal extrem, va escriure en secret un llibre de més de mil planes, una sàtira contra els que ell anomenava els cristícoles, o si ho preferiu una defensa de l’ateisme, la Memòria o Sentiment de Mossèn Meslier.

Destinat a ser un pòstum perquè Meslier estava disposat a ser confessor de la veritat, però no màrtir, tingué el valor de convertir el seu aïllament en crit de protesta quasi desesperat i hi va deixar anar tota la fel contra una religió l’obligava a aparentar una vida de falsedat que odiava.  Meslier no era un mal capellà: vivia -això si- amistançat amb la majordoma -i als cinquanta-cinc anys consta que en tenia una de divuit, cosa que va significar que com a càstig el bisbe l’internés un mes en un convent a Reims. Quan predicava ho feia en tercera persona (els cristians diuen…, els cristians creuen…) i només alguns altres mosssens de la comarca s’havien adonat que es posava la mà a la boca, com tapant-la, abans de pronunciar algunes oracions o algun sermó.

Però ningú no va poder retreure-li que no tingués cura de la seva parròquia i fins i tot es va enfrontar amb els feudals del lloc en defensa dels pagesos. Senzillament era un ateu que odiava els qui vivien de la mentida -però era prou lúcid per adonar-se que ell en participava i per necessitar fer-se perdonar per això. 

El mossèn de pagès ha estat també el revolucionari més desconegut de la història. D’ell prové la frase que Diderot usava per brindar entre amics quan estava segur que els de la bòfia no l’escoltaven gaire: pengem l’últim noble amb els budells de l’últim sacerdot! (Diderot hi afegia: celibatari) i també està en l’origen de la imprecació de Voltaire contra els déus de pasta i de farina. Com es pot imaginar no va resultar senzill publicar i fer conèixer un llibre pòstum de més de mil planes, verborrèic a extrems, escrit amb el cor i des de l’odi més absolut contra els que l’havien convertit en un ésser frustrat. Fins l’any 1970 no vam tenir una edició científica del text, que ara mateix ja és introbable.

Això no significa que el pobre Meslier fos desconegut: Voltaire va manipular el Sentiment convertint un llibre ateu en una proclama deista i D’Holbach va publicar com a Bon Sentit de Mossèn Meslier un llibre on no hi havia ni un mot escrit pel capellà. 

Fa trenta anys vaig conèixer de lluny un Meslier català, mossèn C.; no era mal home, va publicar alguns llibres a l’abadia de Montserrat i fins i tot té un carrer al seu poble adoptiu. D’en tant en tant quan es veia apretat baixava a Barcelona i la feia petar amb un amic agnòstic, crític de teatre. Algun cop m’he preguntat com s’ho feia per suportar tant dolor secret. No tinc resposta.