L’home que mira

Espero no trair la confiança de ningú si explico que un dels històrics protagonistes del cas Banca Catalana em comentà dies enrere  que cada vegada que sentia parlar del cas Millet, notava el mateix malestar físic que  quan en Villarejo i en Mena li buscaven les puces. Banca Catalana i Cas Palau no són situacions gaire diferents en el fons (que no en la forma).

Estem on estàvem i on estarem, sempre condicionats per les famoses ‘inversions P.C.’  (inevitables en tota nació sense Estat propi!). Amb l’agreujant que els hooligans socialistes tenen ganes de jugar el partit de tornada, una revenja endarrerida de fa anys. Ahir la crucifixió pública del Sis-ales (un paio que em cau fatal, però que segurament és el més tontet en aquest embolic), ja anunciava que el ventilador funcionaria a tot gas. Amb en Millet  es gira molta merda, no pas per la qüestió econòmica, sinó per la profunda misèria moral, o cívica, que el cas fa patent. I això per molt que ara resulti que ’se sabia’ (excusa que tan sols empitjora les coses).
Arribat a Girona aquest matí a quarts de vuit i després d’una nit de maldormir, només fullejant La Vanguardia i el Punt és obvi que la veda està oberta. El dubte és si ara fileres convergents contraatacaran amb algun informe sobre, per exemple, el camarada Paz Dorado o amb alguna altra història similar. Que no em sorprendria en absolut.

Del cas Banca Catalana en va sortir malparat tothom, començant pels socialistes que, com a conseqüència de tot plegat, van trigar deu o quinze anys més del compte a arribar a la Generalitat. Però ara hi ha una generació que no sap res del franquisme ni (sobretot!) de l’antifranquisme i que no se sent a gust amb un sistema polític cada vegada més llunyà a l’estructura social real del país. Una cosa és que política i societat no siguin el mateix (que no ho han de ser!) i una altra que (com passa a Catalunya des de fa més de vint anys) no tenen res a veure. El mateix fet de la desproporcionada quantitat de blocs polítics al país ja explica que poc poc tenen a veure la premsa i els mitjans de comunicació amb el que passa al carrer.

 
L’extinció de fet de la socialdemocràcia en el liberalisme deixa moltes vores mal cosides en la política tant a Europa com aquí i cal veure si (només) continuarà creixent l’abstenció o si entre tots mataran la vaca.

No resulta gens edificant tot plegat. Però és que ja han edificat massa tots plegats, tan que han acabat la pasta. Si us plau, només demano que ens estalviem el discurset sobre els valors. Una mica de pudor (moral), que ja fa massa pudor (olfactiva) tot plegat.