L’home que mira

Alguns lectors se m’han enfadat perquè ahir vaig dedicar un post no gaire amable al Reagrupament. I potser el títol podia ser ofensiu per a algunes sensibilitats. M’excuso, doncs, si és que he pecat contra la discreta charitas que en la tradició jesuítica és l’enteniment que ha d’acompanyar la bona voluntat Però, formes a part, les coses són com són. ¿Vostè contractaria un lampista (o un metge) que li digués: ‘No sóc professional, ni vull ser-ho’?  Doncs bé, feu orella perquè en un esclat de lucidesa el  Dr. Carretero ho ha deixat clar a l’Avui d’avui: No som polítics professionals ni volem ser-ho. Si no fos una frase que recorda un personatge sinistre  n’hi hauria per riure. Poseu-vos en mans de metges afeccionats i veureu com us deixaran la pleura, família. Que yo no soy un político, ja ho deia en Franco i en el seu cas concret, a més, era del tot veritat. Ara en tenim un altre que tampoc no és polític professional i que com que no és polític professional es presentarà a les eleccions. Ai déu meu que això acabarà fatal!

A més, el Dr. Carretero no ens explicarà quin programa defensen les seves esforçades hosts (no professionals) perquè es veu que no té cap importància i perquè cada diputat seu al Parlament de Catalunya tirarà pel dret com li roti, excepte si es vota per la independència o per la regeneració democràtica, que sembla que són articles de fe. És a dir, que els suposats diputats reagrupats, seran només responsables davant les assemblees (res més fàcil de manipular que una assemblea!), davant Déu i davant la Història. Amos anda! És a dir, que al Reagrupament acaben de redescobrir la Falange. Amb ceba. Tendra, diria.

Per postres resulta que segons el líder màxim (no-professional) a Catalunya ja no ens queda cove. Ja no ens queda peix… Doncs miri, el pressupost de la Generalitat catalana principatina per al 2009 són 23.086 milions d’euros (més que el de Xile, per posar un exemple). Tot pot anar millor, però de cove i de peix n’hi ha. Quasi cinc bilions de pessetes, per si el Dr. Carretero no ho sap. Cosa que francament dubto. I un partit polític (professional) el primer que ha de saber és com es vol gastar aquesta pasta (més els afegits que caiguin del nou finançament). En això hi ha la diferència entre tenir un programa i tenir un eslògan.

Finalment a la mateixa entrevista de l’Avui el no-professional i aspirant a administrador de quasi cinc bilions de pessetes també comunica al personal que la primera passa cap a la independència és telefonar a la secretària d’Estat americana; val a dir canviar d’administrador colonial. I això que només és el primer dia i la primera passa! A la segona, la gent decent hauriem de buscar piset a Perpinyà, em sembla.

Siguem seriosos, si hi hagués regeneració democràtica, de la de debò, un polític que diu que no és un polític, que no li importen els pressupostos i que la independència consisteix a oferir bases catalanes als americans, no el deixarien ni sortir de casa. Per demagog. Per tanta parida junta. Ja és trist que el nivell polític d’un país hagi caigut tan baix com per prendre’s seriosament gent d’aquesta mena, ufffff !!