L’home que mira

Acaba de sortir un llibre molt recomanable de Margarita Rivière: La fama, iconos de la religión mediática (Ed. Crítica) que planteja en el tema dels ‘nous sants’ de la religió global, els famosos (esportistes, músics, alguns polítics) lloats als altars mediàtics, amb dret a reverència. Val la pena llegir-lo, perquè enceta el debat sobre la manera postmoderna de considerar el sagrat.

Fa alguns anys, en paral•lel al Fòrum de les Cultures, es va presentar també una exposició al Museu Marés, comissariada per Francesc Vicens, sobre el tema del culte a les relíquies, que ja planteja aquest tema: la tesi era també la de constatar els canvis en la funció del Sagrat, mostrant que avui les relíquies autènticament valuoses no serien de Santa Tereseta del Nen Jesús, sinó de Marilyn Monroe que, per cert, té una catalana, Maite Mínguez, entre les més devotes col•leccionistes. Me la imagino al segle setze recollint trossos de la veracreu i em lliga tot.

En aquest món nostre que ha perdut l’anclatge en la tradició (per molt que ho lamentin Alasdair MacIntyre i Jordi Pujol) la santificació ja no és pel que era. No s’assoleix per portar una vida pietosa, ni tan sols està vinculada al treball (tesi aquesta, la del beruf, la de la santificació pel treball que de Luter a Escriva de Balaguer, encara vam conèixer de joves els qui ratllem la coinquantena). Avui el sagrat és la moda, la música, etc. I no entrarem a parlar de les formes de la comunió… perquè abans els tontets de cada poble combregaven amb rodes de molí -i això era francament molt més sofisticat que ‘combregar’ amb pastilles als waters d’una discoteca.

Que està apareixent un nou tipus de ‘sagrat’ amb la moda, amb la santificació en vida i també un nou tipus d’infern mediàtic, és obvi de fa temps. Però la religió no existeix sense ritual (poques coses més ritualitzades que un passi de models), i el ritual demana noviciats i seminaris que formin les noves generacions. A Itàlia parlen de l’escola aei (anglès, empresa, internet), com un nou motlle cultural. L’escola progre, que havia d’ajudar els infants a ser crítics (quina paraula tan gastada!), està formant en realitat creients en la religió de la moda, en l’esperança de l’efímer. Punt sinistre.

El llibre de la Rivière, de debò, hauria d’obrir un debat.