L’home que mira

Els vells escolàstics medievals distingien entre les coses ‘en elles mateixes’ (in res) i les coses segons la manera de fer-les (in modo). Com que fa  més de trenta anys que la filosofia escolàstica no surt a l’examen de Selectivitat, la gent aquestes coses no les sap -i és una llàstima perquè s’estaviarien problemes.

Amb el tema de l’avortament passa exactament això: que pot ser un dret -i a mi em sembla que ho és; però la manera de fer les coses el pot convertir en una salvatjada. De la mateixa manera protestar contra l’avortament és un dret, però fer-ho al carrer i al costat de personatges de segons quina mena, fa com fàstig. 

Una altra qüestió, bàsica en filosofia política, és si són els parlaments els qui han de prendre les decisions sobre temes de consciència (matrimoni homosexual, avortament, etc). La tradició política republicana, la de debò, no la que s’inventen el camarada Putxi i quatre indocumentats, és perfectament clara i diu el mateix  de fa segles: els governs han de legislar sobre coses públiques, però en l’àmbit de les coses privades el que s’ha de fer és un referèndum, perquè política i societat no pertanyen al mateix àmbit i perquè la política no pot ocupar tot l’espai social. Creure que ser gai o avortar té a veure amb ser de dretes o d’esquerres és no entendre res o no conéixer ni gais ni avortistes. Comprenc la por de tots dos bàndols a perdre un referèndum, però aquests temes no depenen de majories polítiques sinó de majories socials.

Això deixant a banda que permetre avortar a una noia de setze anys sense permís patern i, en canvi, prohibir-li comprar tabac per protegir la seva salut és senzillament absurd. In res però també in modo.