Culpa i vergonya
El cas Millet no ens deixarà viure durant una bona temporada, entre altres coses perquè -a part d’un acte de mangància- és una mina de vots (socialistes) i una ganivetada clavada al cor mateix del catalanisme cultural, ja molt tocat per la gestió burocràtica de la cultura, que és el model predominant aquí i arreu d’Europa de fa molts anys.
Em sobta, però, que no s’hagi plantejat un tema clàssic en l’antropologia com és el de la contraposició entre cultures de la culpa i cultures de la vergonya que en aquest tema em sembla absolutament pertinent. Ruth Benedict va establir aquesta distinció al seu temps (l’endemà de la II Guerra) per diferenciar la gestió japonesa de la responsabilitat, com a vergonya, de la gestió cristiana i catòlica que vincula el mal a la culpa. Parant l’orella en converses de carrer, a part del fet del saqueig del Palau, brutal en ell mateix, el personal -que el capdevall és molt primari- s’escandalitza aquest cop no tant per la culpa personal d’un mangant com per la vergonya (civil i política) que el fet implica. Per dir-ho ràpid, la culpa serà d’en Millet però la vergonya la passa tothom (excepte ell mateix, és clar).
No ha ajudat gaire la defensa tecnocràtica o administrativa del cas que ha tirat endavant l’equip dels seus advocats obviant els aspectes ‘moralitzants’ de la qüestió (‘ha fet ics, per tant li toquen quatre anyets menys els atenuants de penediment i edat avançada; apa siau!’). Com si la gent en tingués prou amb la pura ‘gestió’ jurídica sense emoció! Afegiu a això que des de la premsa es demana canya exemplaritzant (hem progressat; al segle XVI demanarien sang i Inquisició!) i que quan la bona gent s’excita les conseqüències poden ser imprevisibles.
Acostumats a esquemes molt catòlics de culpa/penediment/perdó, els esquemes de vergonya social que afegeix el cas Millet tenen mal pronòstic. Veurem en què para tot, però potser convindria revisar les teories de Benedict sobre el tema. Al cap i a la fi els països poden viure amb culpables però no col·lectivament avergonyits:
“Tothom passa vergonya”? Jo no. De fet aquest cas em fa riure, com tants altres espectacles d’aquest país “petit”.
En relació a la culpa i la vergonya, que són dos sentiments morals, em sembla que van molt lligats amb el tema de l’heroi i l’heroisme -En parla d’això la Ruth?
De totes maneres diria que Nietzsche, en la seva genealogia de la moral, borda el tema sense enrollar-se massa. I què diu Kant al respecte? No em sona que en parlés, i això que va escriure un rollo de llibre que anava suposadament d’ètica, però que en realitat tractava de: com comportar-se en un món suposadament incondicionat i per tant, en què totes les coses han de ser idèntiques a sí mateixes, és a dir, no s’han de ‘molestar’ mai entre sí.
Vinga, que pasen més coses en aquest país a part del cas Millet.
Comment by RDC — October 24, 2009 @ 3:27 am
Precisament ho escribia en el meu diari de viatge a Austria ” -Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d’un país que permet la copul.la al carrer-” Volia dir vergonya. Vull dir que la vergonya ja ve de temps, i ara augmenta, certament. Tot i que alguns, com en RDC això ho tenen superat -juga a una altra divisió
Comment by Criteri — October 24, 2009 @ 5:59 pm
La seva hipòtesi no té cap fonament, si més no de la manera que l’exposa. L’afer Millet no donarà cap vot als “socialistes”. Potser algun escó, però cap vot. Qui deixarà de votar a CiU-PP per a votar els “socialistes” per aquest cas? Seguint la seva hipòtesi a més d’aquests suposats vots (?) caldria sumar els votants “no convergents” que votaran els “socialistes” pel cas Millet. Resultat: res de res. Oi que no volia pas dir això? Vostè volia dir que l’afer Millet pot crear abstenció als votants potencials de CiU-PP i que això afavorirà la llista alternativa, que pressuposa que és el PSC-PSOE. És això, oi?
Jo pregunto, per què aquesta suposada abstenció del sector CiU-PP només ha de beneficiar al PSC-PSOE, justament un partit que s’ha vist involucrat en no pocs afers de clientel·lisme partidista? En què ho pressuposa? Per què l’efecte electoral del cas Millet, si en té cap, no pot beneficiar a Esquerra, a ICV o a d’altres?
En definitiva la seva reflexió revela, un cop més, més un desig ideològic que res de realment previsible. Malgrat la recent crítica frontal al conseller Maragall, vostè cada dia fa ostentació de carregar i disparar la seva pistola amb munició i punt de mira sociata (ara tracta repetidament d’indocumentat al cap d’Esquerra).
No tingui més “culpa i vergonya” i surti de l’armari.
Comment by Marcel — October 25, 2009 @ 6:19 pm
Marcel: ja fa molts anys que no necessito guru i vaig anar a la presó amb 18 anys -i en temps d’en Franco- per tenir dret a no callar mai més res del que opino després. Quan tinc raons per creure que algú s’equivoca ho dic sense problemes. Això és independent (i previ) a tenir amics o enemics.
Amb el tema Millet no hi guanyen res ni ERC ni ICV per la senzilla raó que estan fora de joc. En tot cas no descartaria fins i tot que resin altra vegada a la mare de de Déu de Montserrat perquè l’incendi no arribi a Omnium Cultural, però espero que el personal no es torni tan boig que acabi fent-se mal tothom.
Per la resta, en tota teoria de la democràcia se sap que no votar també és votar. La simple abstenció dóna vots. De fet, xiringuitos polítics com els que estan sortin ara (Nebrera, Reagrupament, Cups, Anglada) donen per suposat que amb 70 mil vots a Barcelona sortiran 2 diputats al Parlament i pretenen jugar en aquest marge. Això vol dir que el diputat surt 30 mil vots més ‘barat’ que fa set o vuit anys. Un Parlament fragmentat faria inevitable la famosa ’sociovergència’ - I aquest és el joc al qual estan jugant els qui paguen des de l’ombra ‘milletesca’ els diversos xiringuitos. Excepte Reagrupament (que aspira a heretar un espai, no a crear-lo), tots els altres xiringos creuen que en l’abstenció hi ha un filó. Per cert: atenció a l’Anglada; la seva ‘família ideològica’ està triomfant molt a Europa i li estem posant tot massa fàcil aquí.
Comment by ralco — October 25, 2009 @ 7:58 pm
1. Pel que fa a la interpretació de les abstencions (no sempre s’abstenen els mateixos) en la seva rèplica, coincidim. Diguem-ho més clar encara, sovint les batalles electorals d’alguns partits s’enfoquen més per fer augmentar l’abstenció de determinats sectors potencialment adversos més que no pas per a estimular vots dels propis sectors. Suposo que estarà d’acord amb mi, però, que parlant de “mina de vots socialistes” per a il·lustrar aquest fenomen, no era una metàfora gaire indicativa. Per tancar aquest punt deixi’m recordar-li que en un post sobre l’abstenció i els anàlisi que es feien, vostè la menyspreava absolutament, deia que simplement no comptava i punt.
2. Jo no li he dit que vostè seguís les consignes del PSC-PSOE com si aquest fos el seu gurú. Si pensés això ja pot ben creure que no l’escriuria pas. Però miri, amb la mateixa lògica que vostè situa a Esquerra i ICV a “fora de joc”, d’altres podem situar el que diu vostè en el terreny de joc i veure com coincideix amb el que diu el PSC-PSOE (i també amb ICV, per a ser més precisos). De fet en la seva rèplica explicita el seu esquema subjacent. Diu: o tripartit o sociovergència. I tot el que diu ho diu eternitzant aquest esquema: la manifestació dels 10mil era per erosionar el tripartit, Puigcercós és un indocumentat perquè qüestiona aquest fat, i els “milletistes” no tenen altra lògica política que fragmentar el parlament per tal de fer possible la sociovergència… Vol dir que no s’hauria de tornar a mirar el terreny de joc? La sociovergència ja s’ha donat i certament, pot tornar. S’oblida que sempre, ara i abans, ha estat possible numèricament? Només l’”entreguisme” d’Esquerra al PSC la va evitar, deixant a Mas i Zapatero amb un pam de nas: però, per a què i a quin preu per a Esquerra? No era previsible la davallada i fins i tot “l’escissió” d’Esquerra? D’altra banda, no veu que hi ha una veritable crisi d’estat (de les autonomies) en relació a Catalunya?
Penso que vostè es creu el que diu, trenta anys del mateix poden crear il·lusions eternitzadores del present (la sociovergència a distància no ha parat mai d’existir, tret quan hi hagut ppvergència). Jo no comparteixo la seva visió tan fossilitzada de la política catalana ni la visió que té ara del terreny del joc. El PSOE ara està defensant més que mai el pacte que va fer amb el franquisme: la prohibició de l’exercici al dret a l’autodeterminació. Parts molt significatives de Convergència, que també signaren el mateix pacte, ara el qüestionen i fins i tot han fet passos que superen la retòrica oportunista. Si s’hi fixa veurà com no encaixa tan bé el que passa al país amb el seu esquema immobilista.
3. La referència a la presó, és el segon cop que me la fa. L’anterior no vaig voler-hi entrar. Cal pressuposar que tothom té les seves conviccions, especialment si li comporten més perjudicis que beneficis. Doncs miri, jo també he estat dos anys i un dia a la presó, del 92 al 94 (per ami, però, fou infinitament més traumàtic les hores que vaig estar a mans de la Guardia Civil). Això, però no em treu ni em dóna raó en relació al que estem parlant. El que no hauria d’oblidar ni vostè ni jo, en tant que presos polítics, és que el PSOE (i el PSC n’és una part singular) encara segueix empresonant per motius estrictament polítics. Motius que giren exclusivament al voltant de la prohibició de l’exercici de l’autodeterminació.
4. Sobre el fenomen de l’Anglada, la xenofòbia i l’ascens de la dreta a Europa, finalment algú des de les files de les esquerres autòctones ha donat una explicació seriosa i apunta les causes reals. Vegeu els darrers articles de Vicenç Navarro, especialment:
http://www.vnavarro.org/index.php?p=3096&lang=CA.
Vicenç Navarro (el qual suposo no menys entusiasta que vostè en relació al tripartit) és dels pocs analistes que quan hom els llegeix té la sensació que hom palpa la realitat malgrat que no sempre hi estigui d’acord, i a més s’hi aprèn molt.
Comment by Marcel — October 26, 2009 @ 2:27 am