L’home que mira

En psicologia recreativa es diagnostica la síndome del cunyat, una mena de neurosi consistent en la necessitat que experimenta alguna gent (’els cunyats’) per mostrar a través de comentaris sovint despectius referits a terceres persones i impossibles de comprovar, que ells han triomfat molt, que tenen el millor cotxe, la millor feina o més informació que ningú.  En canvi, evidentment, tu ets un desgraciat perquè no saps, no fas o no tens, els coneixements, els contactes, ni la vida apassionant del cunyat en qüestió. És una síndome que fa dos brots realment complicats: un a l’agost, coincidint amb les vacances i un altre per Nadal al voltant de la taula familiar.  Els periodistes, els venedors a comissió i la gent vinculada al món del periodisme son una població de risc en la síndrome del cunyat, per a la qual disortadament no hi ha vacuna.

El més curiós de tots els moments de crisi institucional són els rumors que generen al seu voltant i la quantitat de cunyats que ens surten per tot arreu, fins i tot als qui estem casats amb una filla única i orfa de pare. Ara mateix de rumors amb cunyat incorporat que et tracta com un idota perquè ‘tú no saps res’, en circulen sobre la implicació de membres Rotary Club en les trames urbanístiques de Santa Coloma, sobre el paper de l’esposa del President Montilla en la direcció d’una empresa vinculada a Adigsa i sobre si en Carod s’ha comprat (o no) un àtic en un barri de Barcelona on no té gaire votants. I em quedo curt. Hi ha com una passa adelantada de síndrome del cunyat a Catalunya ara.

Per sort l’experiència demostra que el cunyat és, en general, un pringat desinformat i que a part de rotllo no hi ha res més al darrera. Veurem en què para la síndome cunyadil d’aquí a alguns dies. L’home que mira ha decidit posar-se taps a les orelles com a mesura profilàctica. Són molts anys de dinars de Nadal acumulats i algun que altre cunyat enterrat en deutes hem conegut tots.