L’home que mira

René Girard va explicar molt bé en totes les seves obres l’esquema de les persecucions i em sobta que no es tregui més profit de les seves tesis ara que, davant la crisi econòmica, Catalunya sembla obsessionada a buscar culpables i corruptes per tot arreu. L’esquema mític que explica el boc expiatori segons Girard (tret de l’Èdip de Sòfocles per si voleu informació culturana addicional) és el següent: 

1.- Hi ha una pesta a la Ciutat (ara una crisi econòmica) 

2.- Es busca un culpable i es descobreix Èdip (ara Prenafeta o en Bartu, o qui sigui) 

3.- L’oracle (ara la premsa i els tertulians radiofònics) diuen: ‘No tingueu por, feu justícia, desembarasseu-vos de l’home pervers i us curareu del mal’ (ara la crisi). 

4.- La Ciutat arrossega pel llot els qui ha designat com a culpables de fer el mateix que tothom qui podia feia quan podia (això és obvi, oi?). 

5.- La ciutat se sent neta i curada (en principi). 

Aquest és l’esquema de tots els linxaments jurídics, morals o professionals des de Job (santo Job sólo ha habido uno, va dir un desinformat que ni s’imagina quants Job hi ha cada dia a tot arreu). Amb mi que no hi comptin, si us plau. No sé si en Bartu, en Prenafeta i tutti quanti són culpables o no. Fins i tot em sembla plausible. Però suposant que fossin culpables no canviaria res. Tots els linxaments són repugnants. Si existeix la justícia -amb les seves garanties formalistes- és per evitar precisament espectacles que serveixen tan sols per donar carn a les feres (a les masses). Confondre la justícia amb l’escarment mata la justícia.

A part que ni cap Pretorius ni encara menys en Garzón escarmentaran mai. Oblidar la forma sàdica com Garzón va portar el cas dels independentistes torturats i empresonats abans dels Jocs Olímpics seria oblidar massa. Per aquell episodi l’Estat Espanyol va ser condemnat al Tribunal europeu dels drets humans d’Estrasburg. I a les novel·les s’aprèn que el criminal torna sempre al lloc del crim.