Contra aquestes esquerres
A l’home que mira li pregunten en una d’aquestes taules rodones que toca fer d’en tant en tant, perquè està en crisi l’esquerra política arreu del món. L’home que mira respon que lamenta la crisi però que les esquerres se l’han buscada. Amb ganes. I una de les causes és per no llegir Epicur. Fa molts anys Francesco Adorno ens ensenyava que el gran descobriment d’Epicur fou ‘la consciència de la necessitat’. No passar por, no passar gana, no passar fred, no témer la mort. Això, deia Epicur és el que de debò mou els humans. Ara, però, la por (por a perdre la feina, a perdre el pis) ens té atenallats i tenim un concepte tan lamentable de la felicitat que sembla que només sigui possible si guanya el Barça.
Epicur va ensenyar que la política es torna senzillament detestable quan només serveix per a al que no és ni natural ni necessari i posava l’exemple de ‘aixecar estàtues’ als reietons del seu temps. Fa quatre dies, per dir només l’última bestiesa egòlatra, Omnium Cultural s’ha gastat 4.000 euros en el lloguer d’una sala per una conferència perfectament insubstancial de Josep-Lluís Carod Rovira (un altre abduit pel costat fosc de la força!). Per cert en Carod va dir que continuaria ‘servint’ Catalunya - això si, a un preu que potser no ens podrem pagar tal com van les coses.
En definitiva, com voleu que triomfi una esquerra política que viu de promocionar la por i de lluir la prepotència per comptes de lluitar contra la misèria (econòmica i mental) amb totes les seves forces? Per fer el de sempre (i vendre’s l’Estatut com l’Artur Mas en la traïció més fastigosa a Catalunya des de 1975) ja tenim les dretes, que saben fer por de tota la vida sense l’estil perdonavides del parvenú. Ens cal una política epicúria, una política de l’amistat, que recordi una cosa tan elemental com el fet que els humans hem vingut al món a ser feliços (cosa que no s’identifica per a res amb el consumisme angoixant). Però d’això aquestes esquerres no en saben, ni ho entenen.
Que s’esfondrin, doncs. Ara toca defensar allò que per Sèneca era imprescindible per ser feliç: una biblioteca i un jardí. Mal està dir-ho, però l’home que mira ha dedicat moltes hores els darrers anys a l’Ateneu Barcelonès, precisament perquè hi ha biblioteca i jardí. Els elements mínims de la dignitat humana. La condició per fer possible que algun cop reneixin les esquerres i, amb elles, el dret dels humans a ser persones i no bèsties de carrega deshumanitzades pel treball.
Noviembre 22nd, 2009 at 12:35 pm
Una primera baula en la reconstrucció moral de les esquerres són dos llibres de Pere Saborit que cal llegir: ‘Política de la alegría o los valores de la izquierda’ (2002) i ‘Vidas adosadas’ (2006). I per a Epicur (ràpid): http://www.alcoberro.info/planes/epicur2.htm
Noviembre 22nd, 2009 at 1:34 pm
ara sí que hi toques, RALCO.
Noviembre 22nd, 2009 at 8:55 pm
Fa poc que un polític d’esquerres deia que en estat de dret (com el nostre, naturalment) l’ètica és condicionada per la llei.
Ho deia en parlar d’un cas d’amiguisme fet per un seu company de govern, que es va comentar que era legal, però que no era ètic. Ell defensava el seu correligionari.
Una estona que us llegui, no podríeu pas comentar-ho, això de l’ètica, la llei i la politica?
Noviembre 22nd, 2009 at 10:13 pm
Qui està per la “labor”? (de la biblioteca i del jardí):els mateixos que en temps de Fray Luis de León: “senda elegida por los pocos sabios que en el mundo han sido”. Bé, entre poc i massa, tots hem de treballar. Com deia Gracián, al mig hi ha la virtud. Però avui aquest terme mig és el desmontage del sistema consumista -hauríem de dir industrialista-. I això de l’esquerra, algún dia hauríem de dilucidar d’una vegada què i qui és.
Noviembre 22nd, 2009 at 11:04 pm
Hi estic molt d’acord!
Penso que aquesta és una beta que cal estirar. Ens cal una reflexió a fons sobre quin paper hem de jugar.
Gràcies.
Noviembre 24th, 2009 at 7:10 pm
M’he quedat mig astorat, només mig, perquè poc o molt tothom sap de què la peli. Suposo que la conferència la podíen haver fet a l’Ateneu Barcelonès perquè, sense que serveixi de precedent, suposo que seria gratis i tothom estaria encantat, perquè feu una tasca ben bona, la veritat. Pagar 4000 euros per un lloguer d’una sala per a una conferència d’en Carod (que, no ens enganyem, no és Habermas, per dir un nom) no difereix gaire d’altres decisions que ara estan en boca de tots; perquè la qÜestió és: si fem política, fem política i no pas gestió; però si fem gestió, fem-la bé. Un post ben encertat. Ara bé, suposo que tu tampoc penses que aquests són d’esquerra, si és que esquerra vol dir quelcom.
Diciembre 2nd, 2009 at 8:29 pm
Segons l’opinió d’un jardiner bibliotecari: Molt bona aquesta!
Encara em sembla escoltar les paraules que ens va adreçar Epicur sota una figuera: “La veu de carn demana no tenir gana, ni set, ni fred; en efecte, qui aconsegueixi això o tingui l’esperança d’aconseguir-ho pot competir fins i tot amb Zeus en felicitat”.