Un ateu anglès: Charles Bradlaugh (1833-1891)
Com que aquests dies he dedicat un parell de posts a dos ateus del XVIII i del XIX i força desconeguts (un de francès -Meslier- i un altre de català -Sunyer i Capdevila, ara d’actualitat per la reedició del Dios), m’ha semblat que es podria completar la sèrie amb l’ateu britànic més ignorat del segle XIX: Charles Bradlaugh, tot un radical victorià que va tenir una vida de lluita i aventures; però que va poder veure com, al final, la seva opció moral rebia el recolzament legal imprescindible.
Republicà, ateu i antiimperialista, l’home va ser escollit diputat a la Cambra dels Comuns l’any 1880 però se li va impedir prendre possessió de l’escó en negar-se a jurar sobre la Bíblia per raons de consciència. Quan es van repetir les eleccions l’any següent les va tornar a guanyar i es va repetir l’expulsió de la cambra. Fins i tot va acabar anant a presó per denunciar la tupinada.
Malgrat el recolzament que va obtenir de gent molt important del període (entre els quals i de manera destacada John Stuart Mill), fins l’any 1886 no va poder seure a la Cambra dels Comuns -i això després d’una sèrie de judicis molt significatius. Hi ha qui sospita que si finalment el van tolerar és perquè (oportunament) es va separar dels seus amics socialistes; però ho ignoro.
A part que Charles Bradlaugh està en l’origen d’algunes de les teories de Mill sobre la religió, el que sempre m’ha interessat és que aquest personatge enfocava el tema de l’ateisme i el lliure pensament des del més estricte empirisme. Tradueixo de A Plea for Atheism (1864): «Un ateu no diu: “Déu no existeix”. Sinó que diu: “no sé què vol dir la paraula “Déu”; la paraula “Déu” no és per a mi sinó un só que no tradueix cap afirmació clara o distinta»
Per cert: malgrat la complexa peripècia històrica del pobre Bradlaugh, l’any 1888 el plet de l’ateisme i de la llibertat de consciència va quedar resolt a Anglaterra per sempre més. Aquí al cap de cent cinquanta anys de les bullangues federals i de lliure-pensadors, tipus Sunyer, el debat sobre el laicisme i la llibertat de consciència no tan sols es va tancar de la pitjor manera possible, sinó que ni tan sols sembla que hi hagi ganes de reobrir-lo.
Segons explica Santa Wikipedia a l’enterrament de Bradlaugh hi van anar 3.000 persones, entre les quals el jove estudiant Gandhi. És que ja no ens podem fiar de ningú!
Per saber-ne més:
http://www.infidels.org/library/historical/charles_bradlaugh/plea_for_atheism.html
http://en.wikipedia.org/wiki/Charles_Bradlaugh
Comment by ralco — February 10, 2007 @ 12:28 am
Em permeto el luxe de criticar a aquest il·lustre pensador anglès. Em fa riure aquesta definició d’ateisme de Bradlaugh: “no sé què vol dir la paraula “Déu”; la paraula “Déu” no és per a mi sinó un só que no tradueix cap afirmació clara o distinta».
Aquest individu certament no s’ha llegit mai res sobre Sant Pau. Però no em remetré pas a Sant Pau, sinó que he buscat un text de Montaigne (si tu ramón portes uns dies posat amb els ateus jo amb la visió científica de Montaigne) per il·lustrar que la força dogmàtica del cristianisme precisament es basa en el fet que el concepte de Déu és quelcom que está més enllà de tota capacitat de raciocini i, per tant, de vivència humana (o terrenal). No obstant no el transcriuré tot, només el fragment final que diu: “Només la fe abraça amb determinació i seguretat els alts misteris de la nostra religió.” En fi, això que diu aquest anglès en el fons no fa tremolar a cap teòleg, és més, la majoria de teòlegs ho confirmarien: Déu és un símbol que no té cap sentit humà, perquè és sobrehumà. La força de Déu i el seu significat està en la fe senyors.
En fi, Déu és una qüestió de creure o no creure, no de racionalitat com pretén aquest pobre inglès del s.XIX. De totes maneres, aquesta inòpia mental, aquesta decídia intel·lectual és molt típica dels anglesos; els anglesos (ja sé que generalitzo molt) quan van de crítics i científics són com monos: només creuen amb allò que poden tocar ipso facto amb les mans. En aquest sentit, nosaltres els mediterranis (si es que hem pogut disfrutar d’una bona educació) som més humans que els anglesos: nosaltres no restringim la nostra raó a allò que toquem ipso facto amb les mans sinó que considerem raonable tot allò que sigui susceptible de ser tocat, ho hagim experimentat mai o no. I aquí hi ha una gran diferència.
Comment by RDC — February 10, 2007 @ 1:12 am