L’home que mira

Si algun dia els déus olímpics ens concedeixen una mica de calma (i polítics que aspirin a una mica més que a sobreviure durant quatre anys al càrrec ni que sigui amb el cul baldat), ens hem de plantejar d’urgència el caos ferroviari que pateix aquest país. Entra en el surrealisme que partits soi-disant d’esquerres estiguin disposats a recolzar inversions perfectament improductives en trens d’alta velocitat per anar a París (potser hi van cada dia?) i que, en canvi, no es pugui resoldre el transport metropolità, de rodalies i de mitjana distància (que és el que realment usa la gent normal, inclosos -sobretot inclosos- els votants dels partits d’esquerres). Antiquat, lent, ineficaç, el tren de Barcelona a Girona triga ara mitja hora més que fa trenta anys a fer el mateix recorregut. I continuem sense servei nocturn i amb freqüències de pas d’una hora llarga. Amb això està tot dit.  

Fa cinquanta any, Lewis Mumford (un dels grans sociòlegs del segle passat) ja va explicar a La carretera y la ciudad (hi ha traducció argentina, Emecé, 1966) que era el tren i no l’autopista el mitjà democràtic de transport. L’autopista malmet un bé durador (el paisatge), privatitza un bé comú (expropia terrenys, obliga a pagar peatges), augmenta la contaminació (gasos a tope), fa créixer els grans monopolis (les multinacionals petrolieres) i segresta fons públics a benefici d’interessos privats (les grans inversions en transport, el ‘rescat’ de peatges). La dependència energètica que provoca l’automòbil s’acaba convertint en dependència física i política, tot en nom d’una falsa il·lusió de llibertat  (la llibertat és gratuïta en diners -no en altres termes!-; i quan te l’has de pagar a preu de petroli, de llibertat no n’hi ha!).

Però; és clar: qui sap ni tan sols qui era Lewis Mumford? La superior eficiència del tren sobre l’automòbil està tan demostrada que no cal ni argumentar-la. Se sap que és una alternativa més barata, menys contaminant, més pràctica (no cal buscar aparcament) i fins i tot emocionalment més plaent (no cal estar en tensió conduint, senzillament et porten i es pot guaitar el món per la finestreta). Dissortadament, les evidències xoquen amb el monopolisme i amb els interessos a curt termini de quatre ximples. Les autopistes són de la Caixa i fins i tot Esquerra Republicana el primer que va fer quan va tocar cuixa (vull dir ‘càrrec’), va ser oblidar alzheimerianament qualsevol proposta d’acabar amb la sangonera dels peatges. Polítiques públiques de transport eficient? Amb les dretes d’aquest país impossible del tot i amb les esquerres d’aquest país exactament igual d’improbable. No saben, no llegeixen, no pregunten als que saben ni als que llegeixen i quan toquen cuixa (vull dir ‘càrrec’), els nostres polítics esquerrans van amb cotxe oficial. I com que (només per fer esment d’un nom) en Carod no té permís de conduir, el cotxe oficial s’ha convertit en una eina laboral de primera necessitat. D’això ens lamentem els qui anem en tren.