L’home que mira

Quan Espanya ni França no existien encara, Catalunya ja tenia Generalitat. Per això mateix (per recordar el fet i per honorar tots els qui han fet possible la tossuda persistència del meu poble), m’ha agradat assisistir amb el meu fill a l’acte institucional en homenatge al 650 aniversari de la Constitució de la Cort de Cervera que aquest matí s’ha fet a Palau. A aquestes coses cal anar-hi amb els fills, perquè sàpiguen d’on venim i la feina que els quedarà per fer. M’ha agradat la música de Joan Pau Pujol, un compositor antic (1570-1626) mestre de capella al servei de la Generalitat, quasi desconegut; i la Grande Chapelle amb Albert Recassens ha fet una interpretació magnífica dels seus Salms. M’ha agradat que hi hagués també el President Pujol i que l’acte tingués la dignitat d’Estat que el meu país mereix. I m’ha agradat, sobretot, el discurs ferm i seriós del President Montilla. Crec que tots els qui erem avui al Palau, independentment del color polític de cadascú, sabiem que està intentant salvar un Estatut que no té salvació possible (entre altres coses per la insignificància política del seu partit a Madrid); però hi havia alguna cosa de noble en el seu gest.

No m’ha agradat, però, siguem seriosos, que el President Montilla digués ‘Toulouse’ quan calia dir ‘Toulouges’, la vila de la pau-i-treva i de l’abat Oliva. Ja sé que a ell això li és ben igual; però a mi (i a molta gent amb mi) no ens és igual per res. Fins i tot la confusió pot resultar ofensiva. Però avui aquestes coses són petits detalls. Significatius, però anecdòtics. L’important és que un país que ve de lluny, una de les institucions polítiques més antigues d’Europa, està d’aniversari; i que hem pogut sortir per la porta de Palau (del mateix palau d’un dia radiant d’abril de 1931 i d’un dia rúfol de gener de 1939), sense necessitat d’èpica. Sabent que ens esperen temps difícils (quins temps no són difícils?). però que tot el que s’ha fet en aquests darrers anys a Catalunya es pot posar sense cap mena de dubte, a l’alçada i molt per sobre del que feren els passats. La Generalitat actual pot dir ben alt (i hauria de dir ben alt) que hem superat en tot les fites de la Generalitat republicana. I sense disparar un tret ni enviar els nostres a una derrota.  El que ens queda per fer és apassionant; però revisant els dies que hem passat des del retorn de Tarradellas, aquest és un país admirable que mereix una felicitació col·lectiva i força més autoestima.