L’home que mira

Fa temps que segueixo amb molt interès Barack Obama (1961), el JFK afroamericà, el senador per Illinois que ara acaba de presentar la seva candidatura a la Presidència dels Estats Units. Bons amics meus pertanyen al Partit Demòcrata Nord-americà (que a Catalunya té la seu oficiosa a l’Ateneu Barcelonès) i, a més, fa temps que vaig jurar que mentre Bush fos president jo no tornaria a posar els peus als USA. De manera que tinc una mica de mono, no ho negaré, però també estic convençut que ara mateix al món per passar les vacances, i fins i tot per estudiar, hi ha força llocs més interessant que l’Amèrica integrista que menysprea la seva pròpia tradició liberal. 

No cal ser gaire savi per intuir que si les coses no canvien d’una manera molt radical, cap demòcrata -i menys encara Hilary o Obama- no arribaran mai a la Casa Blanca en els propers anys. Però que Obama hagi escollit Springfield (la ciutat en què està enterrat Lincoln) per iniciar la missió impossible té alguna cosa de simbòlic. Així està el pati: els neocons nord-americans imposen la guerra al món i per organitzar la resistència ara necessitem polítics del tremp de Lincoln i filòsofs com Thoreau (per cert: que jo hagi pogut prologar l’edició catalana del Walden és tot un honor). 

Si Obama no té cap possibilitat és sobretot perquè “els seus” no el senten com a propi. A Amèrica la comunitat afroamericana fa molts anys que ha triat una política social clarament separatista i de no intervenció en política. La majoria es troben prou bé al gueto (“nos amb nos”) i es neguen per sistema a viure en barris amb menys d’un 40% d’afroamericans. No cal ser un geni (n’hi ha prou amb tenir ulls a la cara), per veure que com a mínim a les ciutats l’ensenyament privat és més segregat i racista ara que al 1960.

Obama és un Oncle Tom i ho pagarà car: massa descolorit per als negres (la seva mare és blanca), massa descaifeinat en una societat que ja no està per mitges tintes (ja no “té venda” l’arquetip del triomfador negre; no se’l creuen ni els que el prediquen!) i massa poc vinculat al món agrari del Sud. 

Tota una llàstima. Però des d’aquí la meva simpatia. En un món de polítics estúpids d’esquerra (Ségolène Royal ara no guanya ni a les enquestes del Le Monde i la Hilary ja no sap què més fer per defensar els interessos més rastrers les multinacionals més passades de rosca), Barack Obama fracassarà però pot passar a la història com un paio senzillament honest; fa anys que no se’n presentava cap a unes eleccions nord-americanes. És greu però és el que hi ha.