No m’agrada el cinema (1)
No m’agrada el cinema. El cinema és allò que es projecta en sales fosques on hi ha gent desconeguda que menja crispetes i veu Coca-cola setmanes abans que les pelis les facin en DVD - que tampoc m’agrada, perquè quan estic a casa el que em ve de gust és parlar amb la meva dona i amb els meus fills, o llegir llibres i fumar en pipa mentre em prenc un oporto. No m’agrada el cinema perquè expliquen històries d’idiotes i, a més, les expliquen malament, simplificant a dojo; com si tots fóssim uns adolescents i ens empasséssim qualsevol bestiesa. No m’agrada el cinema perquè tampoc m’agrada la velocitat i en una peli passen massa coses i massa ràpid. No m’agrada el cinema perquè pretenen que m’emocioni i que no pensi. No m’agrada el cinema perquè no m’interessen les imatges del món (allò que en alemany de professor pedant en diuen Weltanschauung), sinó el món dels conceptes - i si em deixessin triar, optaria per la veritat i no per les faules.
No m’agrada el cinema perquè és una indústria que fabrica somnis industrials i jo amb la indústria hi tinc males relacions. A més, sóc un professor de filosofia i la filosofia, ja se sap, és feina d’artesans. No m’agrada el cinema perquè la meva mirada és meva i no estic m’agrada que un director decideixi on he de concentrar la vista. Precisament perquè m’agrada badar, i deixar volar la meva imaginació, m’empipa que em prenguin per badoc i vulguin controlar els meus somnis. No m’agrada el cinema perquè els sentiments es presenten a punt de caramel, simplificats; com correspon a la forma industrial de gestionar-los en societats tecnològiques.
Les històries que ensenyen al cinema acaben essent com una mena de divulgació (secularitzada) de la història cristiana de la salvació: tot va malament, però els protagonistes tenen molta fe - i la seva fe els salva. Preciós. Ja fa temps que dos crítics de Heidegger, Karl Löwith (1897-1973), i un senyor tan de dretes com Ernst Topitsch (1919-2003), van fer la crítica de l’historicisme sobre la base que era una versió secularitzada de la història de la salvació. I el cinema és això: historicisme contra la història, resum simplificador (bons i dolents) contra la complexitat del real. Simulacre ensucrat contra drama humà.