La cosa bona de les coses dolentes
Hi ha amics filòsofs comunitaristes (amics és un dir) que estan - de debò!- contents amb la crisi perquè segons ells obre una oportunitat per a la solidaritat. Creuen que quan som pobres ens tornem més bons, més solidaris. Fins i tot esperen que la pobresa porti ‘noves virtuts’, que ens faci redescobrir l’agraïment (en diuen l’alegria del compartir) i que ens adonarem de la manca de sentit del consumisme. Santa innocència. Senyal que coneixen pocs pobres.
En canvi, l’home que mira troba que una cosa bona de les crisis és que ara no fan publicitat de menjar light a la tele. Sembla que es consideraria de mal gust i que les marques han decidit que ‘ara no toca’. El light es ven cada cop menys als supermercats europeus i, en canvi, i d’una manera força més coherent es tendeix a disminuir les racions. Un cas interessant és el donut, que ara es pot demanar en versió mini sense passar per golafre i és igual de bo. Potser el baix en calories no era tan baix però com a mínim la tabarra que donaven ens l’estalvien.
Això si, queda encara un iogurt que promet regularitat indestinal. I és que amb les crisis, de cagalera, molta.
Qui ho diu que ser més solidari és ser més bo? El comunitaristes? I qui collons són aquests per determnar què és bo i què és dolent!? Pues jo crec que ser més solidari és ser dolent; la solidaritat o la caritat és perjudicial. No només no arregla res sinó que afavoreix que tot vagi a pitjor.
Comment by RDC — January 9, 2010 @ 2:36 pm
Tinc la impressió que la societat viu dins una tempesta, sense rumb ni timó, bregant cadascú per on pot, sense objectius compartits, uns blanc i altre negre. Entre el nihilisme i el relativisme. És lògic, hem substituït-fins i tot anulat-els valors de sempre per fum, embriagador, però fum.
Comment by Criteri — January 9, 2010 @ 6:25 pm
Això del comunitarisme deu ser una especie de caixo de sastre on hi cap tot, sobretot a l’hora de desqualificar sense mirar gaire prim. He estat llegint darrerament un dels llibres mes emblemàtics d’un dels mes emblemàtics comunitaristes -After Virtue, d’en Alasdair MacIntyre- i no he vist per enlloc aquesta mena d’extravagàncies.
Comment by Brian — January 9, 2010 @ 7:37 pm
Brian: dóna un cop d’ull a http://www.alcoberro.info/planes/macintyre0.html
Comment by ralco — January 9, 2010 @ 9:55 pm
Gràcies, Ramon, un article força interessant i dens (l’he descarregat per retornar-hi tranquil·lament) que m’ajudarà a revisar amb un altre perspectiva “Tras la virtud”. Per cert, veig que tradueixes “després de la virtut”, mentre que la Victoria Camps, tot i remarcar-ne la l’ambigüitat o doble sentit, s’inclina mes per “en pos de la virtud”. (O això em sembla recordar).
Comment by Brian — January 10, 2010 @ 6:06 pm