«Utopia» en català
Aquest diumenge, el suplement Presència del diari El Punt, http://www.presencia.cat publica un dossier que cal llegir sobre La «Utopia» catalana; és a dir, sobre la nova traducció del clàssic de Thomas Moore que la jove editorial gironina Accent http://www.editorialaccent.cat treu al carrer la setmana entrant, (la traducció anterior que s’havia anat reeditant regularment era de les primeries del segle passat i estava del tot desfassada). Accent és una editorial de mèrit per moltes raons (especialment per la cura extraordinària amb què publica) i que, de vegades, resulta difícil de trobar en llibreries. Per això pot ser interessar comprar els seus llibres pel web (un catàleg que inclou Diderot, Freud, Nietzsche, Russell Vattimo, Palau i Fabre o Ponç Feliu… fa biblioteca) .
Sobre aquesta «Utopia» en català en tornarem a parlar quan es presenti a l’Ateneu Barcelonès (amb padrins de campanetes, ja ho ho dic ara), el proper dia 19 de gener. Però, a part de llegir la nova traducció i edició del professor Del Pozo, el que m’agradaria saber és si, com d’altra banda està passant ara mateix una mica arreu a Europa, l’excusa de l’edició ens servirà per tornar a debatre el ’sentit’ (si en té) del pensament utòpic, enterrat fa més de vint anys en cementiris socialdemòcrates. Que torni la Utopia i que, fins i tot, torna Marx és potser un signe del moment. El que cal és saber si es tracta d’una reaparició arqueològica o si els clàssics del radicalisme estan aquí per quedar-s’hi i per ocupar un lloc més o menys definitiu en la històra del pensament.
Fa un parell d’anys, en un sopar a Barcelona amb Maurizio Viroli (Akal li acaba de publicar un magnífic De la política a la razón de Estado) i Oriol Bohigas, entre d’altres, el politicòleg republicanista de Princeton deia que la causa de la crisi cívica de les esquerres és haver renunciat a la utopia. No ho tinc gens clar -potser perquè fa anys que miro d’empènyer el carro per treure la independència de Catalunya del camí una mica commiseratiu reservat a les utopies. Per a mi la independència és pur realisme (el realisme és el reconeixement de la necessitat) i les utopies em recorden massa l’adolescència (meva), moguda i divertida, no renunciada però oblidada. Fa anys i anys (me n’adono ara) que no he tornat a parlar d’utopies en una aula, tot i que els meus apunts estan a per a qui els vulgui, disponibles a Internet.
En tot cas, la publicació de la «Utopia» en català hauria d’obrir un debat (a ser possible no tòpic) entre les esquerres. Veurem si encara és possible. À ne pas manquer!
PER CONT¡NUAR DISCUTINT:
http://www.alcoberro.info/V1/utopies.htm
http://www.alcoberro.info/planes/viroli.htm
No crec encertat que es contraposin els termes utopia-realisme. És a dir, que el contrari d’una utopia sigui un pensament realista; almenys de bones a primeres. Si parlem en propietat i atenent a la tradició filosòfica s’ha d’admetre tot el contrari: que la utopia és la realitat. El que ho explica més clar tot això és Descartes o Kant, i també Plató, encara que parli en grec. Recordem per exemple a Descartes dient que la realitat està fora de nosaltres i que ens afecta, però que nosaltres només percebem sensacions (idees empíriques), no les coses reals propiament. Per Descartes el món metafísic (la res extensa) és la realitat, el demés és aparença. Kant diu el mateix: la cosa en sí és la realitat propiament, però nosaltres només coneixem l’aparença, o sigui, el fenomen. O Plató. Per Plató la realitat és la idea eterna, mentre que allò que percebem no és real, sinó còpia de la realitat, una imatge imperfecte de la idea.
Maquiavel, per exemple, que té un bagatge filosòfic impressionant, encara que quan escrigui no ho sembli, n’és molt conscient de tot això. Amb motiu no parla de ser realista, sinó d’atendre a la ‘veritat efectiva de la cosa’.
En tot cas, no serà fins Nietzsche que es dirà: el que percebem o vivim no és una aparença de la realitat, sinó la pròpia realitat. Nietzsche fa la transvaloració del terme real.
Canviant un xic de tema, no sé a què treureu cap obrir un debat sobre la utopia. Els debats són per perdre el temps i no porten en lloc. El debat es l’anticiència. És coneguda per tothom la dita que diu: si un problema no es vol solucionar es crea una comissió i s’obre un debat.
Respecte a si el problema de les esquerres és la pèrdua de la utopia, no només aquesta no és gaire bona explicació, sinó que és completament falsa ¡Avui en dia les esquerres són completament utòpiques! Per què? Per què encara prometen una felicitat general i perenne, encara van de grans exilirs socials, de justes i salvadores, encara es dediquen a fer política de la superstició ¿Política supersticiosa? És aquella política que ho promet tot i no compleix res, o casi res… clars exemples d’això son ZP i Obama. M’equivoco?
I que consti que jo no sóc de cap partit polític, dic el que veig i estudio. Tot el demés, em rellisca força especialment si hi ha debat pel mig.
Comment by RDC — January 10, 2010 @ 5:09 am