Problemes metodològics
El difunt Pierre Bourdieu es va equivocar quan defensava que al món polític només hi pot haver dues categories dominació i subordinació. Per desgràcia (i ajudant-hi molta trompeteria foucaultiana) força joves sociòlegs es van empassar aquest discurset i, a la llarga, això ha tingut com a conseqüència una desmobilització política important. Lamentar-se (amb un punt de jeremiada) per la facilitat insòlita amb que els dominants imposen la seva dominació, l’únic que han aconseguit és que massa gent cregui que el sistema (el capitalisme, els monopolis, el patriarcat) és omnipotent, i que creixi la despolitització perquè, finalment, no hi hauria res a fer.
Però quan es poden veure les coses amb una mica de perspectiva qualsevol s’adona que al món hi ha quasi infinites categories sociològiques i que dividir-lo només en dos grups (savis i burros, grasos i prims, simpàtics i antipàtics), és una terrible simplificació -derivada del pitjor marxisme, tot cal dir-ho. Obviar la complexitat i els matisos, a més de dificultar la política i primar l’enfrontament directe (i sovint suïcida) empobreix els debats fins convertir-los en eslògans. Si al món només hi haguessin dominants i subordinats, Catalunya mateixa ja hauria desaparegut de segles. I no és el cas: els subordinats també saben ser dominants i també busquen les seves estratègies. Cosa que la política d’allò que s’anomena ‘Madrid’ ha ignorat molt sovint. Més aviat, si es posen molt farrucos (o farruquitos), si i es creuen amb dret d’atropellar a qualsevol, el que desapareixerà serà Espanya.