Esquerres de demà? esquerdes d’avui.
Opina el lingüista Rafaele Simone a Il mostro mite (Laterza, 2008) que les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants. El socialisme va ser una proposta creïble, argumenta Simone, quan al món hi havia més dissort que sort, però, amb més confort que misèria, s’ha convertit en un ideal sense significat concret. Ser d’esquerres en sentit moral (preocupar-se per la cosa pública, reivindicar el treball com a valor, vincular progrés material a autonomia moral, tenir cura dels qui estan fotuts detestar el bonisme artificiós…) seria senzillament massa complicat per a una societat ja prou rica com per no tenir cap necessitat de ‘complicar-se la vida’.
Fa algun temps, Pere Saborit a Política de la alegria (Pre-Textos, 2002), va fer un plantejament que em sembla molt més interessant que el de Simone, sobre el problema de l’esquerra sacrificial. Però el debat no va arribar a quallar aleshores. Convindria reobrir-lo amb una certa urgència: quina esquerra per a l’època internàutica? La que ens vol fer treballar fins als seixanta-set anys o la que demana microtecnologies i control social de la xarxa?
http://www.garzantilibri.it/default.php?CPID=2306&page=visu_libro
Febrero 4th, 2010 at 1:04 pm
Aquí té (potser) una resposta a les seves preguntes darreres, Mestre Ramón, des de l’òptica personal de les meves ulleres: L’esquerra socialista “d’abans” (la progre, per dir-ho aixì) ara és rica, capitalista i empresarial, i per tant, propera votant de Mas i resta. Quines penques!.
Febrero 5th, 2010 at 12:06 am
Això que el comunisme? socialisme? va fallar perquè portava sacrifici -per a l’estat- está ben vist considerant -el sacrifici- com a ingredient, però diria que una cosa -el marxisme real- que va causar 100 milions de morts no va enlloc. I coincidint amb no sé qui: perquè no tenia ànima. I s’en vantaven.
Ah, el sacrifici -de bon grat o per força- arribarà. Molts ja el practiquen.
Febrero 5th, 2010 at 6:39 pm
després de Fucuyama, creus adequat parlar d’esquerres i dretes? Jo també ho faig, però planteja un munt de problemes. Sovint, com correspon i és normal, no estic d’acord amb tu, però avui s’ha de reconéixer que el títol del teu post és ja un bonic aforisme. M’he comprat “Un nuevo mundo feliz” de Beck. Has fet algun post?
Febrero 7th, 2010 at 12:22 pm
A mi no em sembla que, ni treballar fins els 67 ni la microtecnologia, tinguin més a veure amb l’esquerra que amb la dreta. Altrament, ni està clar que al mon hi hagi més sort que dissort ni, cas de fos veritat, seria una veritat irreversible. Per altre banda, Esteruelas, la sola idea de que, després de 10.000 anys, just quan arriba la nostra generació s’acaba la historia, em sembla d’un grau d’estupidesa difícil de superar.
Febrero 7th, 2010 at 5:08 pm
Que s’acaba la història no significa que deixin de passar coses, sinó que no hi ha alternativa al capitalisme. L’islamisme fonamentalista i el maoisme xinès són també formes de capitalisme. Que, a més, siguin formes ineficients de capitalisme són figues d’un altre paner. La fi de la història també significa que el llenguatge que s’usava quan hi havia història ja no és útil per entendre el món d’avui. En això consisteix la tesi de Fukuyama. D’altra banda quan un ministre socialista torna a casa seva a la nit, la seva dona no li pregunta mai ‘Maco, què has socialitzat avui?’, sinó ‘Carinyu, què has privatitzat avui?’ http://www.alcoberro.info/planes/fukuyama.htm