Deia Rodolf Llorens (1)
Per Sant Jordi es reeditarà en una editorial mallorquina Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), el llibre filosòfic en castellà de Rodolf Llorens i Jordana (només se’n troba un únic exemplar en les biblioteques públiques catalanes). El pensament de Llorens, l’home que no va dubtar a a aixecar bandera contra D’Ors i a polemitzar a l’exili contra Ferrater Mora, ha estat inspiració secreta dels republicans i forma part de la genealogia dels moviments polítics i culturals d’aquests darrers cinc anys, d’una manera que ni ell no hauria imaginat. Ara, però, amb la nova edició, la reincorporació de Llorens a a filosofia catalana serà un fet plenament assumit. Ja estan disponibles les seves obres de combat: Com han estat i com som els catalans (Pòrtic, 2009), La Ben nascuda; réplica a la Ben plantada de Xènius (Adana, 2005) i Catalunya des de l’esquerra (Afers, 2005). Calia recuperar la seva obra filosòfica per tenir un quadre complet del període i del personatge. Vet aquí una obra difícil de llegir, però necessària. Una obra interrompuda, silenciada oblidada interessadament, i potser fins i tot ‘menor’, però que necessitava un lloc a l’àgora.
A l’home que mira li ha agradat participar mínimament en aquesta recuperació, com li va agradar posar altre cop en circulació el Dios ateu de Sunyer i Capdevila (un altre marginat, en aquest cas del federalisme vuitcentista). Necessitem una genealogia de país normal i la sistemàtica ocultació del pensament d’esquerres (supinament ignorat per la gent que diu ser d’esquerres, també!) és una autèntica maledicció que arrosseguem com a país. És cert que ajudant a recuperar gent com Sunyer o Llorens, l’home que mira ha aconseguit que alguna gent el margini encara més. Però són coses del daimon. No hem vingut al món per ser catedràtics a la universitat. Dissortadament. Però el món és molt gran.
Deia Llorens, l’any 1947 des del seu exili a Veneçuela (i potser parlava del seu tarannà):
Más que a una negación de la Filosofía -esto ya pasó- que no tegamos que asistir a algo mucho más grave: a su olvido. La negación, la agresión, el maltrato, el ataque, el estrago, son vida y vivifican, mueven y remueven, obligan a despertar y levantar, impulsan a reaccionar y andar, sacuden y arrebatan. el olvido, el silencio y el desdén es lo más temible y terrible, es la verdadera papeleta de defunción, es la paz de los muertos.
Recuperar Llorens, vol dir recuperar una peça d’una història que alguna gent voldria pasteuritzar, però que va ser agre. Ningú no ha dit que la història de les idees sigui pacífica.
Per cert, una vegada en la vida el Cultures nº 40 de La Vanguardia publica (avui) un text imprescindible: ‘La cultura espanyola y la guerra fría’, un extens article en què Jordi Amat explica algunes de les peripècies del finançament que la CIa va fer durant els anys 1965-1970 als grups liberals de l’àmbit cultural. El tema dóna per molt més (hi ha molt a explicar sobre un ‘incendi casual’ d’un arxiu barceloní a finals dels anys 1970, amb mort i tot crec recordar), però com a primer tast no està gens malament. Felicitat, Jordi Amat.
Comment by ralco — February 24, 2010 @ 10:08 pm
També cal recordar el poema de Gil de Biedma. És de 1959, però sembla que el va escriure pensant en Zapatero.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.
Comment by Maika de Pol — February 25, 2010 @ 9:32 am
Su post me hizo regresar al pasado. En mi ya escuálida biblioteca aún estaba “Com han estat i com som els Catalans” de la edición de Ariel del 68. Lo ojee nuevamente. Sus primeros capítulos me dejaron mareado. Las anotaciones que en su momento realice, ahora comprendo que eran muy superficiales. El libro es de total actualidad pero ya no deseo profundizar tanto. Si así lo hiciera dejaría de amar a mi patria. Prefiero seguir mirando por encima del hombro a aquellos que desean ser engañados. Yo, mientras, seguiré engañado.
Comment by Muntaner — February 26, 2010 @ 7:30 pm
No sé si la mateixa però una sensació de descoberta semblant a la de Muntaner la vaig tenint mentre llegeixo aquests dies Quina mena de gent som els catalans -curiosa Casualitat en el títol, no sé si en el contingut-. Mai havia entès tant el país, “total actualitat”. Lectura obligatòria. Confesso avergonyit que no havia llegit res de Gaziel. (potser és que l’amagaven, i faria bé l’home que mira que en parlés i discreprés si cal)
Comment by Criteri — February 28, 2010 @ 12:39 am