L’home que mira

Dedico el cap de setmana a la lectura de #Política2.0 del president Benach, un llibre que es presentarà dimarts, coeditat per Angle, Bromera i Cossetània. És bàsicament una reflexió benintencionada, amb l’única pega que se li nota allò que en l’ofici es diu ‘la patilla’; es veu de massa lluny que l’ha escrit acumulant dates molt superficials, d’aquelles que un becari pot trobar en un parell de tardes d’una consulta a Google, però sense un ordre mental consistent i intentant fer creure que sap coses que realment no sap. El llibre vol ser modern i es queda en modernet. Vol ser culte i no esmenta ni Luciano Floridi, ni Eric S. Raymond (i mira que el seu text és del 1997!), ni l’article clàssic sobre la generació Y de O. Freestone i V.-W. Mitchell. Etcètera. Però si es compara #Política2.0 amb la mena de reflexió que s’està escrivint sobre política actual a Catalunya, aquest home és Calícrates sapientíssim. Calícrates fou l’arquitecte de l’Acròpolis d’Atenes en temps de Pèricles, i en Benach aspira a ser l’arquitecte de la política 2.0 a Catalunya en temps de Montilla. Com si diguéssim.

Des de l’Electronic Democracy Weitzner i Browning, (un llibre del 1996 que Benach tampoc no esmenta), es discuteix sobre la manera de fer política a la xarxa, però la veritat és que, per ara, de política se n’ha vist poca, i de demagògia molta. Amb l’experiència que dóna transitar pel món virtual des de fa onze anys, l’home que mira s’ha tornat escèptic, perfectament escèptic, pel que fa a les possibilitats 2.0 de la política. Més aviat comparteixo l’esperit d’un editorial del Guardian, The Intenet and politics, al gener d’enguany que assenyalava el perill que un món de votants a través de Facebook i companyia fos simplement, un món de nihlistes (o millor de ‘rebentaires’) en rage against the political machine. De moment, vistos els comentaris que la gent deixa a La Vanguardia (i a l’Avui fins que van obligar els comentaristes  a registrar-se), el nivell de reflexió i el quocient intel·lectual de la política 2.0 és d’una pobresa matadora. Pura epidermis. Coses per a criatures i manca de profunditat ciutadana. Però el debat està obert, i  ja està bé que algú l’obri a Catalunya des d’alguna instància de poder.

Internet, precisament perquè mil ulls veuen més que dos, posa l’activitat dels polítics professionals davant una lupa o un microscopi molt potent. El més potent que fins ara ha existit. I això obliga a extremar la responsabilitat i la integritat personal d’una manera exquisida (tema del qual Benach no parla). La capacitat inquisitorial de la xarxa supera de molt la seva capacitat comunicativa. Al món 2.0 hi ha més hooligans que altra cosa i fins ara la xarxa ha estat més usada per impedir fer coses (organitzant manifestacions contra el que sigui), que per organitzar res. La política 2.0 és epidèrmica i emotivista; en definitiva, és una política de mala qualitat. I això s’explica com a mínim per tres causes: és extremadament fàcil emprar Internet per a crear falses expectatives (Obama és un exemple obvi). A més, la política demana temps i perspectives, mentre que Internet és una eina que viu molt del present i de la superficialitat. Finalment, Internet resulta excessivament emocional, és un instrument poc matisat per a l’activitat política. Fins ara només està servint com a instrument de denúncia i algun cop (però no sempre!) esperona la mobilització social. Funciona com a instrument ‘anti’ i serveix per sublimar el narcisisme de molta gent, però no ha mostrat gaire capacitat per construir ciutadania. Per molt que la parauleta agradi al president Benach la multiimmediatesa de l’Internet 2.0 no deixa de ser un altre nom de la superficialitat. I un partit polític a Internet no es diferent de qualsevulla altra marca. Xoriços, polítics, professors de filosofia i venedors de fum diversos, tots estem al penja-i-despenja del bassar internàutic.

Exemples de fracassos a Internet provocats per la superficialitat de la proposta política n’hi ha a grapats (de les  mobilitzacions pel no a la Constitució europea i a l’Estatut de Catalunya, a la campanya de Segolene Royal a França). A la xarxa és més fàcil perdre vots per qualsevol relliscada (superaugmentada per trenta fòrums i per cinquanta paios sense res millor a fer que tocar els nassos), que trobar-hi electors. Triomfar a Internet i perdre eleccions al món real és una experiència tan habitual a tot arreu del món a hores d’ara que s’ha tornat òbvia (i saludo cordialment els de Reagrupament per l’hòstia que es fotran). De la mateixa manera a Internet pots aconseguir prestigi, però difícilment s’hi guanyen diners. Pregunteu-ho als diaris virtuals i a les ediciones electròniques dels diaris en paper.

El suposat empoderament de la ciutadania a través de la xarxa és un concepte que ja ‘no cola’. I no cola perquè el problema és la gestió ineficaç i no la llei electoral. Le bon Dieu se cache dans les détails i no pas en les grans paraules -que són coses del dimoni. El problema de la política actual i de la desafecció no té gran cosa a veure amb Internet, sinó amb la impotència del marc jurídic i la indigència intel·lectual de les esquerres locals. En aquest país (com a tot arreu d’Europa) els qui saben no manen i els qui manen no en saben. La poqueta gent amb idees que circula fuig de la política a la mateixa velocitat que els politics fugen de la gent amb idees. Això passa exactament igual a tots el partits. No cal Internet per acabar amb la desafecció. Cal més aviat estalviar espectacles poc edificants per un cotxe ofical ‘tunejat’ i tampoc no és imprescindible que un President del Parlament faci un viatge a l’estranger cada mes i mig. El president Benach ho ha detectat perfectament: Si existís un manual de política 2.0 -ens il·lustra- estic convençut que aquest establiria que els polítics hem de parlar menys i escoltar més (p. 72). Doncs això mateix, president; això mateix. S’ho apliqui sisplau.