L’home que mira

Els qui estudiavem a finals de la dècada de 1970 (ha plogut!) encara podem recordar la polèmica entre partidaris de Dilthey i de Dewey en filosofia de l’educació. Ja en aquell temps ambdues orientacions cotitzaven a la baixa davant el creixent prestigi de piagetians, constructivistes i sobretot de constructibèsties. com el soviètic Bogdan Suchodolski. Era l’hora de la pedagogia rosainsensata perfectament ingènua en la seva bestiesa i que avui, al seu torn, s’ha convertit en el pimpampum dels exprogres reconvertits en antiprogres. Per als qui erem joves cap a 1975, Dilthey feia fins i tot olor d’aixella. I Dewey (tan vinculat a la pedagogia noucentista i tan llegit de de D’Ors, que deu ser una de les pitjors maneres de llegir-lo) també pertanyia a una generació que clarament no era la nostra. Deixant de banda Edgar Morin no tinc la sensació que a la segona meitat del segle passat es pugui parlar pròpiament d’una filosofia de l’educació. Hi haurà tanta psicologia (generalment recreativa) com es vulgui. però de filosofia ben poca.

La setmana passada al mercat de Sant Antoni vaig recuperar (per dos euros!) un exemplar inconsútil de la Història de la Pedagogia de ‘Guillermo’ Dilthey.  Edició de 1944 a Editorial Losada. Primera sorpresa: el text s’aguanta. Ha envellit la seva lectura de Grècia i Roma, però l’essencial resta bàsicament defensable. Una pedagogia per a Dilthey depén de l’articulació entre necessitats tècniques (canviants) i valors polítics (perdurables). Sense un ideal de societat, no hi ha pedagogia possible. Potser aquesta és una dada que s’oblida quan, de manera recurrent, torna el tema de les reformes i contrareformes a l’escola. El problema s’hauria de replantejar potser en termes diltheians: quina idea de ‘bona societat’ hi ha al darrera de tant mareig didàctic com patim?