L’home que mira

Es veia a venir fa temps i ningú no es pot sorprende si la sentència del Tribunal Constitucional trenca per a molts anys el pacte polític Catalunya/Espanya. No cal perdre ni un minut amb lamentacions sobre el que hauria estat i no va poder ser si Zapatero haguès complert amb la seva paraula. Ja és massa tard per matisacions; l’agressió del Tribunal Constitucional no va contra federalistes ni contra sobiranistes: va contra el país. Avui a la tarda tarda aniré per patriotisme (vella i suada paraula!) a la presentació del llibre del President Montilla, tot i que em temo un acte per a aparatchiks socialistes cansats de viure bé. i el dia 10 seré  a la Manifestació, tot i les meves reticències tant pel que fa a la talla política d’alguna gent, com pel fons mateix de l’acte. Però no ploraré (ni jo ni els meus amics), per un Estatut que ja va nèixer mort. Després de l’emprenyamenta, hem d’aixecar-nos. Cal reconèixer que la sentència, com a mínim, clarifica les coses i obrar en conseqüència. D’ara endavant, el problema ja no és el de salvar els mobles de l’Estatut (la ‘falsa ruta’ ara mateix), sinó plantejar-nos com enfocar ara les eleccions per obrir un període de transició cap a la vida política adulta.

La situació actual supera de molt la capacitat de moviment d’uns partits polítics desprestigiats i obliga a superar la fase ‘moralista’ (de bons i dolents, de purs i de tacticistes) dels  ’antipolítics’.  Cal arribar a les eleccions amb candidatures independentistes unides i procurant (més enllà de l’independentisme), la màxima unitat també dels partits polítics (soberanistes o no) i de la ciutadania, al voltant del dret a decidir. Per això després de molts dubtes peronals vaig decidir signar el Manifest dels avis, el Manifest Broggi, o per dir-ho tècnicament el Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Soberanisme. En definitiva el manifest de la gent amb experiència que ens demana unitat. Ara com ara, en tant que país, no ens val altre camí que el d’articular una resposta unitària que vagi més enllà dels despatxos de polítics desprestigiats i dels pseudoprofetes tan desprestigiats com els polítics. Només la unitat cívica i la solvència personal d’un grapat de persones (molt poques, massa poques) ha tingut la lucidesa de dir paraules senzilles i clares. Ara cal veure com s’articula la proposta unitària cap a les urnes. 

El Manifest del 12 d’Abril que signen gent tant dispar com Bassols, Barrera, Giner, Bohigas, Terricabras, Rubert de Ventós, Eva Serra, Carme-Laura, Francesc Vicens, Sales Coderch, etc., recull l’opinió  d’alguna de la gent amb trajectòria cívica més ferma d’aquest país. Saben de què parlen i han demostrat (amb trajectòries que són de tota una vida), que han estat sempre capaços de posar el país per sobre de la butxaca. La gent del Manifest Broggi representa avui el nostre millor capital humà i crec seriosament que tenim un estiu per anar preparant amb la discrecció que aquestes coses exigeixen, una Conferència Sobiranista capaç de refer ponts (coma mínim des d’ERC a les CUP’s), en la línia del que ens demanen.

És també l’hora d’una generositat important d’ERC (que si fa l’ase es juga també moltes coses).  Però la carta de la unitat cal treballar-la a fons i tenir la millor gent al davant en les llistes electorals del novembre per poder fer pes i contrarestar els adversaris de la Catalunya-Nació.  O això o la retallada de l’Estatut només serà el princip de problemes molt complicats i foscos. 

http://www.manifest12abril.cat