L’home que mira

He volgut deixar passar una mica de temps abans d’escriure el post sobre la vinguda de Benet XVI a Barcelona. Bàsicament perquè no sé gaire què valorar la visita, ni amb quin criteri es mesuren l’èxit o el fracàs d’aquesta mena d’actes: és un èxit posar molta gent al carrer?, comparant-ho amb què?, quanta és ‘molta gent’? Llegint els diaris dels dies posteriors vaig tenir la sensació que les cròniques i les valoracions estaven escrites molt abans dels fets. Fes el que fes el Papa a Barcelona no canviarien les idees dels seus partidaris i, encara menys, les dels seus detractors. És significatiu que s’hi oposin els gais? Més aviat forma part del guió. És significatiu que Benet XVI digui el que diu sobre la família? L’estrany seria no dir-ho.

Vaig arribar a la Sagrada Família a les set amb una puntualitat que gairebé no és meva perquè volia veure la nau central amb una mica de calma i amb el nervi rampellut dels voluntaris que feinejaven posant els missals a les cadires. Gaudí no és un arquitecte que em digui gaire res -el meu arquitecte modernista és Mackintosh i de vegades m’emociona també Loos, perquè tots dos havien entès coses sobre el món industrial que Gaudí no va ni ensumar-, de manera que l’espai em va interesar poc. Per televisió resulta molt més potent que a ull nu. Per postres, el bosc de columnes sembla una idea de Gaudí reinterpretada per Subirachs. I a més les catedrals (i les basíliques!) necessiten com a mínim tres-cents anys per saber si funcionen o no. Suspendrem, doncs, el judici fins l’endemà de la ressurecció dels sants.   

L’altra cosa que volia fer a la Sagrada Família abans de veure el Papa era llegir amb una mica de calma. No em costa fer-ho entre el soroll i vaig agafar la recent traducció francesa del Per què no podem no dir-nos cristians?, un article de Benedetto Croce (1942), i el debat Habermas - Razinger del 2004 (en l’edició barata de FCE). Em semblen dos dels textos centrals per reflexionar sobre la relació entre cristianisme i modernitat i en un dia com aquest de la vinguda papal la relectura particular tenia un significat propi (espriritual, si s’entén la paraula sense cursilades). Croce va entendre que el problema no és ’ser’ cristians (qui sap què vol dir això en un món pluralista?) sinó dir-nos cristians, lluny de la sospita de pietosa unició i hipocresia (sic) i dir-nos cristians significa asssumir les conseqüències de la revolució més gran de la història: la que posa la consciència moral i la intimitat al centre mateix de la problemàtica humana.

Sobre Razinger com a teòleg continuo pensant el mateix que n’he dit sempre (al menys des que vaig llegir fa més de vint anys el seu Informe sobre la fe, amb Vittorio Messori): és capaç de presentar el problemes filosòfics i teològic amb una rara lucidesa i al mateix temps és absolutament incapaç de resoldre’ls per pura por a les conseqüències que tindria l’única sortida que ell -i qualsevol lector avisat- entén que caldria adoptar. Hi ha alguna cosa de tràgic en tot pensador que lluita per evitar les conseqüències d’allò que sap i Ratzinger (que llegeix millor Kant que Sant Agustí) és un home d’aquesta mena.

Continuarà