A la Sagrada Família (2)
Si alguna cosa va tenir l’acte de la Sagrada Família va ser estil. L’estil és una manera de fer (i va més enllà de l’estètica) i quasi és una forma de presentar-se, que ens defineix com a país. En la visita del Papa la contenció, la sobrietat i el saber estar van lluir com poques vegades passa. Em va agradar especialment que a la nau central de la Sagrada Família no destacaven els poderosos d’aquest món. Quasi tothom era, per contra, membre de parròquies i de moviments eclesials: gent de la base i no banquers. Polítics hi havia els que calia i ningú del sinistre star system va espatllar la cosa. No anar a lluir, no epatar és un tret molt català que es va fer evident al llarg de tot l’acte i que realment dóna esperaça, cristiana o simplement humanista. Ens vam estalviar la guerra de banderes, les mantellines i les xuminadetes sectàries dels neocatecumenals (en Quico Arguelles present a l’acte feia una pinta d’emprenyat evidentíssima). Fins i tot l’e-mail que va enviar l’organització Ateus de Catalunya demanant a amics i coneguts que no caiguessin en provocacions i que no fessín el prèssec (en versió lliure) va tenir una qualitat humana molt d’agrair.
S’ha parlat molt de l’absurd detall de les quatre monges netejant l’altar major. Ens l’hauriem pogut estalviar, però també cal dir que el respetable públic va acollir el fet amb un sentiment instantani de malestar. El catolicisme català és molt més madur que no sembla i el detall de silenciar els qui cridaven Viva el Papa perquè la gent volia escoltar l’Escolania de Montserrat mostra que, fins i tot entre els creients, aquí les papolatries són mal vistes. Dues files davant meu un sudamericà, membre d’un Consell Parroquial i catequista, va cridar Viva Cristo Rey per pur costum del seu país i quan va veure que ningú es feu ressò del crit l’home es volia fondre. Sóc testimoni que es va afartar de demanar perdó als veïns. Segurament va aprendre més coses del fet diferencial en quinze segons que en tota la vida. Estem lluny de les histèries col·lectives, ergo anem bé. Qüestió d’estil, al cap i a la fi.
El que jo destaco més es l’orgull català que pudia en tota la visita del Papa. A Catalunya de cada dia són més els crisitians sudamericans que omplen les esglesies. L’altre majoria són la gent anciana. Tenint en compte que el Papa es el senyor de tots els cristians, siguin de la nacionalitat que sigui. El clergat català va voler fer seva la visita del Papa sense tenir present els immigrants que acudeixen al cristianisme per creure en alguna cosa que els hi aixequin la esperança a que la seva vida prosperi (la prosperitat es el que tot humà intenta aconseguir en la seva vida). Tampoc van tenir present els seguidors desde la resta d’Espanya ni la audiència mundial que seguia la visita desde els mitjans de comunicació. M’en alegro de a que un crític com vosté li hagi anat bé.
Comment by Omikron — November 13, 2010 @ 10:16 am
Esperança, sí, és una bona conclusió, d’aquets dos escrits de “calat”. En quant a la Federació d’Ateus (reben part dela subvenció de 400.000 dels laïcistes?) van veure que el préssec ja l’havien fet prou. Però lo més “gran” ha sigut que demanessin no caure en la provocació! ells! Suposo que la feder. aquesta no deuen ser els mateixos que els de les proclames irrespectuoses o els gais de la catedral, però, bé, tampoc els han criticat.
Ningú li pot dir al Ridau que no hi ha cap necessitat de dir que “l’Església és una paparra de luxe” ?
Comment by Criteri — November 13, 2010 @ 7:49 pm