Eleccions ? ERC ?
Serà molt difícil superar això que alguns encara anomenen crisi si no s’entén que el que hi ha en joc és un canvi de civilització. Internet i la societat low cost han vingut per quedar-se i tot el que sigui buscar respostes financeres a problemes culturals fracassarà per un error de plantejament. Paraules maleïdes (autogestió, decreixement, etc.) necessiten una relectura urgent que, mentre no es faci, no ens permetrà superar els problemes.
En aquest context arriben unes eleccions catalanes amb candidats sense ideologia i amb eslògans que tapen malament les vergonyes del present. Esquerra serà la gran sacrificada per haver estat (sinó honesta) una mica menys deshonesta que la resta del personal, però aquest és a hores d’ara el menor problema. Calia fer president Montilla perquè era la manera de tancar per sempre més un fals problema (els dels suposats immigrats, que de fet ja no en són perquè porten tota la vida aquí). Montilla representa l’èxit civil de la capacitat d’integració catalana. Simbolitzarà, per sempre, i potser malgrat ell mateix el somni de la prosperitat catalana realitzat realment fins arribar a la màxima dignitat civil. Dit això no hauria estat de més que fos una mica menys llest i una mica més intel·ligent. Si com a ministre d’Indústria espanyol va ser un no res com a gestor dels interessos morals i materials del país la seva actuació ha estat lamentable. El ciutadà Montilla és admirable, però com a polític li han clavat tots els gols que han volgut. En conseqüència ERC pagarà no pas per haver fet el que calia -optar per fer-lo president barrant el pas a qualsevol consideració etnicista- sinó perquè la persona triada pels socialistes era, senzillament, incapaç de gestionar el que li va caure a sobre. Fer una aposta correcta per la persona incorrecta significa haver-la cagat de ple. I això no ho pagaran uns socialistes tirats al casticisme de L’Hospitalet sinó uns republicans bàsicament honestos.
L’altre error greu d’ERC és haver prescindit de qualsevol mena de lluita ideològica. Enlluernats per assesors d’imatge directament imbècils i per trucades telefòniques que eren tot un parany, ERC ha silenciat gent i idees que hauria d’haver potenciat perquè són el seu millor patrimoni, fins i tot moral. Van començar esborrant el que els singularitza que és el republicanisme -perquè avui arreu d’Europa la paraula ‘esquerra’ no significa res- i a partir d’aquí simplement no han entès res. Un Carod en funcions de messies de cantonada, amb moments simplement patètics a la Pedrera, va acabar de desgraciar la cosa. La política del suposat think-tank republicà es resumeix en l’horrible manera com la Fundació Irla ha gestionat les relacions amb la Universitat i amb els Ateneus catalans. Canviar de dalt a baix tot el grup que porta la fundació Irla simplement és imprescindible. Tot i que planyo ja des d’ara el qui s’hi posi perquè haurà de gestionar un nivell de desprestigi brutal.
No saber gestionar la dissidència és una cosa que es paga i anar pel món amb pit i collons quan cal anar amb neurones connectades en xarxa és greu. Però si Puigcercós no ha sabut pilotar la nau amb prou mà esquerra, això no fa bons els dissidents. Ningú sap què vol Laporta (potser fins i tot té bones idees però de moment només demana una adhesió personal) i pel que fa a Reagrupament (on avui hi ha la majoria dels republicans històrics fastiguejats de Puigcercós i de la Fundació Irla) és simplement una aposta perdedora des del primer dia. Laportistes i Reagrupats tenen molta raó en el que no volen però no tenen ni idea de com arribar allà on volen.
Pel que fa a la ciutadania no és que ERC s’hagi lluït en la gestió dekls departaments que ha gestionat. No ha robat (i segurament això els fa magnífics per comparació) però tampoc ha estat capac de resoldre gran cosa. Òbviament barrejar Indústria i Universitats era una assegurança de fracàs des del primer dia. En Cultura s’ha entregat la caixa al CONCA (i per tant ERC no ha pogut fer una política cultural amb empremta pròpia) i en acció social ha quedat en la retina de la gent la imatge d’una consellera que subvencionava associacions de lesbianes però no era capaç de gestionar les ajudes a discapacitats. Les llistes d’espera inacabables en ajudes socials han estat una forma de refinada crueltat contra els pobres que es tornava burla quan en Carod regalava un milió d’euros per al futur de la llengua tupí-guaraní. Els malalts d’Alzheimer perden la memòria, però les seves famíles no. En condicions normals la mala gestió (no pas la mala comunicació, que no s’enganyi ningú) passaria factura, i la sitació pot arribar a ser brutal si s’hi afegeix la divisió interna, la poca lucidesa estratègica i la crítica brutal dels poders fàctics contra l’únic grup que ha estat capaç de canviar les coses en benefici de les classes populars. Llàstima cruel.
Votaré ERC, segurament com tanta gent amb el nas una mica tapat i per eliminació, i segueixo creient que l’independentisme només té un camí: el que passa per Esquerra. Però, si us plau, si alguna vegada torneu a tocar poder mireu de ser lúcids.
I ja posats faré el meu particular balanç econòmic d’aquests set anys: subvencions demanades a l’administració pública: cap. Euros rebuts de l’administració pública: ni un. Així de senzill. Libertatem meam mecum porto.
El diagnòstic del malaltia ha estat del tot encertat.
Esperem, doncs, que el pacient arribi a “la lucidesa” mitjançant la cura adequada. Una altra cosa serà que accepti la profilaxi que cal en aquests casos.
En darrer terme qui fa política ha d’aspirar a molt més que els càrrecs i el poder. Potser caldria recordar a Max Weber: “…tres qualitats decissivament importants per al polític/a: passió -per una causa-, sentit de la responsabilitat i mesura…”
Comment by antoni saragossa — November 19, 2010 @ 11:37 am
Informacions interessants i valoració prou objectiva. En el cantó positiu hi ha la percepció de que són gent prou honesta ERC. Austera també? Hi ha les despeses aquestes “rares”, esbombades sense pietat pels mitjans -recordem el tunning del Benach. El que però em tira enrera -a Mollet passa igual- és un excés d’atenció a tot això de la memòria històrica i resucitar els bàndols del 36, el seu anticlericalisme -disfressat de laïcisme-, la qüestió de subvencions als gais que esmentaves. Aquestes coses, aquests debats, a qui li son rendibles és al Zapatero, a manca de competència gestora, i que inventa coses com que després de segles ara diu que els pares poden triar el cognom. Fluvià està “content”. ERC així no serà mai tranasversal. I em sap greu. Ho diu un que va estar a les llistes municipals com a independent fa uns lustres, pencant bastant per cert.
Comment by Criteri — November 19, 2010 @ 12:01 pm
Una de les primeres decisions d’ERC va ser substituir Angel Castiñeira per Jaume Renyer per a dur la revista IDEES, la relació amb intel·lectuals, etc. Quin nivell! jo ja no els puc votar.
Comment by marcel — November 19, 2010 @ 2:22 pm
Trobo que has fet un retrat excel·lent del panorama polític català. Els qui hem estat molts anys votants d’ERC i dubtem de tornar-la a votar, tenim un problema difícil de resoldre.
Comment by Xavier — November 19, 2010 @ 4:46 pm
Si senyor, te raó en el diagnostic… sempre he votat Esquerra REPUBLICANA,
pero ara crec que hem de empenya mes fort i forçar la máquna per tocar el 2. El vaixell Iberia está molt tocat per la crisi i se está enfonsant, si no espavilem, els catalans ens enfonsarem junt amb ells. Votaré per el partit que en cas de guanyar declari la independencia directament i després a negociar el que calgui i segur que ens ensurtiriem millor que acceptan la indefinició del partits perucs.
Comment by manuel gil cano — November 19, 2010 @ 9:24 pm
Bastant d’acord amb l’anàlisi. El felicito per la seva sinceritat, no pas perquè no ho hagi estat abans -es pot no mentir no explicitant com hom pensa-, és a dir, per la seva valentia- dir el que es pensa sovint porta problemes i entrebancs, i en realitat ho fa poquíssima gent de manera pública quan sap que el pot perjudicar.
jo espero que després de les eleccions es clarifiqui l’estratègia i les diferents organitzacions independentistes. Dues consideracions tàctico-estratègiques:
1. La sentència contra l’Estatut era del tot previsible: si CiU va pactar amb el PSOE, què feia Esquerra fent el joc amb el PSOE català? Era evident que tocava estar a la oposició.
2. Quina política social -com déu mana, com fan els veritables estats- es pot fer des d’aquesta autonomia? Esquerra s’ha cregut les seves pròpies mentides i és aquí on hi ha el forat més gran. On és la política social d’aquest tripartit? No n’hi ha hagut perquè simplement no la podien fer, ni ara ni abans, ni mai, mentre continuem amb aquests estatuts. No hi ha diners per a fer cap política social seriosa. Només es pot fer -en aquests aspectes- política d’aparador. En l’àmbit de la cultura sí que es podia treballar molt més (abans amb CiU i ara amb Esquerra) en tant que la cultura desplega mecanismes simbòlics més o menys efectius, però certament això també és molt limitat i calen recursos per totes les infraestructures culturals.
Felicitats pel seu article d’un que li dol a l’estómac la mala traça d’ERC, de RCAT, de SI, de la CUP i de sectors sobiranistes d’altres partits majoritaris.
Comment by Marcel. — November 19, 2010 @ 11:39 pm
No em prengueu per petulant, sisplau, però he d’esmentar les paraules de Jodi Carbonell a la presentació del llibre del Carod, ja que crec que és un aspecte clau. Carbonell feia servir -tal com feia jo al comentari anterior- la necessitat que ERC sigui un partit de “nacionalisme transversal”. I reduir els missatge de tipus esquerranós -més o menys-.
Com diu en Marcel, estem a l’expectativa com s’articula l’estratègia i posicionament de tots els indep. després de les eleccions. I a veure si d’una santa vegada poden caminar, empènyer, més o menys plegats.
Comment by Criteri — November 21, 2010 @ 2:26 pm
Si Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) i Reagrupament (Rcat.) no tenen clar com cal arribat a la independència, ERC, encara menys, perquè si amb 7 anys al poder han ajudat a espanyolitzar Catalunya, vol dir que van pel mal camí. La declaració unilateral d’independència (ço que proposen SCI i Rcat.) va ser ratificada pel tribunal de l’Haia pel que fa a Kosovo.
Comment by Jordi Borràs — November 24, 2010 @ 12:15 am
Malgrat que ERC pugui pagar moltes coses (errades i també governar en temps de crisi estructural, no ho oblidem) es tria entre imperfeccions. Penso que després de 23 anys de catalanisme precuinat de CIU necessitàvem passar de fer país a intentar fer el que es pugués fer com a estat. Ha estat un assaig amb resultats molt desiguals però penso que al país li convenia el canvi, a més d’obrir les finestres perquè passés una mica d’aire diferent, que sinó semblava que ja es podia instaurar la propietat eterna de CIU a la Generalitat.
Però amb la idea de la inamobilitat o vinculació de CIU al Govern, estem essent molt més severs amb ERC. I recordem que aquí ERC ha lluitat contra gairebé tot el mapa polític i mediàtic i amb el parany parat: si fas ets submís i si no fas ets infantil. Els mateixos partidaris de l’independentisme exprés haurien d’anar amb compte amb ser tan exigents i crítics amb ERC, tenint present per exemple que el mateix Carretero va ser conseller durant tres anys i no serà pas recordat per la seva obra de govern. Jo, al menys, no recordo res del que va fer.
I quant a transversalitat, penso que ERC és més transversal que les noves opcions independentistes precisament quant a independentisme es refereix i per tant té un sostre més alt que el de Laporta o Carretero. Perquè les noves opcions són menys transversals, doncs perquè ho subordinen tot a la independència, i això el que fa, a la pràctica, és reduir el seu mercat als independentistes més convençuts i més impacients; en canvi a ERC, des d’un notablement transversal centreesquerra, els independentistes radicals -com jo mateix- podem conviure i estirar a sobiranistes que no ho subordinin tot a la independència.
Pel que fa als valents que posen Kosovo com a model per a Catalunya, que recordin que la independència d’aquest país balcànic es va assolir en un context molt diferent i en un escenari de guerra que, per sort, a Catalunya no tenim, mercès al recolzament de la primera potencia mundial, els EUA, potència que, per cert, és aliada d’Espanya.
A veure i posem entre tots, una mica més de sentit comú, amb més treball (com el Guardiola) i menys famoseo (com el Laporta).
Comment by Jordi — November 24, 2010 @ 1:51 am