L’home que mira

Hi comença a haver arreu del món alguns filòsofs i sociòlegs que demanen una teoria filosòfica sobre l’acceleració del temps en la modernitat -com a instrument per a rehumanitzar la vida. Aquest àmbit de reflexió sobre el temps té dos noms especialment significatius, el ja clàssic Paul Virilio i el més jove Hartmut Rosa, deixeble de Heimsoeth i autor d’Acceleració El canvi en les estructures temporals en l’era moderna (2005) . Tota tecnoètica realment possible té una necesitat primària  de pensar l’aceleració perquè amb la velocitat que crea inseguretat emocional, disolució de les identitats i sentiment d’impotència, cada cop hi més sensació de pèrdua de les coses importants. Per un excès de pressa el mateix projecte de la modernitat està quedant cada cop més negat en la seva pròpia asfíxia –en una situació similar a la de qui mor ofegat pel seu vòmit. Pensava en tot això ahir davant el mar en calma a Portbou on un grup de 32 malalts de pensament convocats per la Societat Catalana de Filosofia varem fer un particular homenatge a Walter Benjamin en el 70è aniversari de la seva mort.

A Portbou, ens van acompanyar dos bons coneixedors de l’obra benjaminiana, Gabriel Amengual (vingut expressament de de Mallorca) i Gonçal Mayos, en un dia de tardor, sense turistes ni pluja, quan era especialment intuïtiu contemplar la contradicció entre els dos móns que dibuixen la tragèdia del present: natura i tècnica. Va ser impactant repensar amb ells la contradicció entre el món de la tècnica i el vidre (el de l’estació de ferrocaril on Benjamin es va presentar a la policia) i el de la natura sobre la qual s’alça el cementiri.

Que vivim en un món sense esperança ni pietat, Benjamin ho va saber veure potser com ningú. Que hauriem de ser més lúcids davant la tècnica (però cada cop hi estem més esclavitzats) i que el secret i el sentit íntim s’ha tornat impossibles en un món de vidre (com el de l’arquitectura de Loos o de Le Corbusier), avui ho sabem -i no només per Benjamin- sense poder escapar de la terenyina. Cada episodi de vida és més reduït i el temps (o més aviat la seva manca angoixosa) ens fa mal. Aturar el temps davant la platja de Portbou té alguna cosa, doncs, de transformadora. Clausurar-lo definitivament (el gest de Benjamin) té alguna cosa de brutal.

Hartmut Rosa comenta que fins i tot les simfonies de Beethoven i els drames d’Ibsen s’interpreten avui més de pressa que en altres temps. D’altra banda és banal observar que cada cop quan parlem ho fem fins i tot més acceleradament. Aturar el temps, aprendre a prendre’s temps i a degustar-lo hauria de ser un objectiu bàsic del nou ecologisme. No sé si sabrem o si podrem aconseguir-ho, però cada cop més hi ha veus lúcides que vinculen la crisi de civiització actual amb una mala comprensió de la dimensió temporal.
 

http://www.youtube.com/watch?v=jHL-BwvoQIY&feature=related