L’home que mira

Vaig viure quinze anys sense televisió i la veig tan poc que és com si no existís; simplement estic per altres feines i al meu univers paral·lel la tele i el futbol tenen una existència secundària. Quan escric jugo a ser com Maquiavel a l’exili de Sant’Andrea i tan se m’en fot si la comparació queda pedant. Els que ens amaguem a l’Empodà o al Monsià sabem perquè ho fem. Al captard torno a casa i entro al meu estudi, i al llindar em trec la roba de diari, plena de fang, i vesteixo prendes reials i curials; i, decentment vestit, entro a les antigues corts dels homes antics, on, rebut per ells amorosament, m’alimento d’aquest menjar que és meu tan sols, ja que per a ell vaig néixer. La citació me la mereixo. Sí; sóc un cultureta (a que no ho sabies?) i què?

Ara, però, els principis elitistes em trontollen. I per primer cop en la vida jo que no miro ni el Polònia m’he enganxat a una sèrie de la tele: Fringe. Tant que fins i tot he xafadejat episodis de la tercera temporada que fan nord enllà. Fringe deu ser una collonada però ho té tot per fer-te creure que penses mentre et diverteixes: debats sobre epistemologia, qüestions d’identitat personal, reflexions sobre el poder i la conspiració, acció… Fascinació pura i aplicada. Això deixant de banda que Anna Torv fent d’Olivia Dunham amb tota la pinta d’ara hi sóc ara no hi sóc és una troballa. Els dijous no em poso al telèfon ni estic a Internet. Serà greu?

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fringe