Valente
Aquest matí em trobo a les mans, sense saber gaire com, amb el volum primer de les obres completes de José Ángel Valente. Fa anys que tracto amb la seva poesia i he après a tenir-li por. La seva poètica (més que els seus poemes) és tot el contrari del confort. No et fa lúcid com Vinyoli, però té moments amb la llum interior del qui ha viscut en espais foscos. Amb massa fosca i massa morts per poder soportar-les a raig. No he sabut mai si Valente va ser el gran poeta cívic frustrat de la literatura de postguerra, però era un magnífic poeta. Aquest matí d’hivern encara suau m’he quedat amb un pensament dels Cinco fragmentos para Antoni Tàpes que fa: Poética: arte de la composición del silencio. Un poema no existe si no se oye, antes que su palabra, su silencio. Exacte. I devastador.