Sense masoquisme
El canvi de cicle polític català funciona amb la normalitat de l’alternança. Seguint una tradició molt ibèrica el primer que fa un guanyador de les eleccions hispanocatalanes és oferir cadàvers als déus. Això de matar la gent que t’acompanya i et vol bé és un mal costum que en democràcia va iniciar Carrillo amb el PSUC i amb Simón Sánchez Montero en funcions d’escuders. Però després s’hi ha apuntat molta gent, en una mena de repetició del ritual del déu íberic.
Aznar va matar políticament l’ABC al cap de quatre dies de tocar poder (i el cas Pedro J./Exuperancia va anar del mateix pal). Tampoc no explicarem quanta gen va matar ERC fa set anys perquè en aquest cas, per sort, los muertos que vos matais no tan sols gaudeixen de bona salut, sinó fins i tot de bona biblioteca. I per a ser feliç només cal una biblioteca i un jardí. Ara cauen en Davidi Medí i l’Osacar, que en aquest temps de Wikileaks eren cavalls coixos. Previsible però trist.
Machado preguntava ¿quién ha visto la faz al dios hispano?, suposant que era una cosa sinistra però a hores d’ara ja l’ha vista tohom i el rotllo sinistre ja no es porta gens. És un déu per a ressentits i pretén cobrar amb sang qualsevol moment de felicitat, però la gent està aprenent a fer-li pam-i-pipa. Els rotllos sobre perquè va perdre les eleccions el Tripartit són tan ensopits com els dels iaios del POUM quan discutien sobre els fets de Maig.
És lamentable que també a Catalunya s’hagi interioritzat el ressentiment i el masoquisme en l’àmbit polític. Ja s’ho faran. Els debats sobre què vam fer malament ja no tenen remei i s’hi ha de dedicar el temps just (que és poquet). Hi ha un tipus de política, culpabilitzadora i masoquista quan no toca, que l’home que mira simplement detesta. Però algú vol fer una política diferent, en la tradició de La Boétie i de Mill, cap problema; ja ens trobarem. Sempre hi ha primavera i gent que la mereix.