L’any que es van acabar les autonomies
Aquest any que es tanca ha estat complicat per a mi, però de nobis ipse silemus. Al cap i a la fi el món està fet de complicacions i la vida privada és això, privada.
En política espanyola hem pogut veure la clausura de l’Estat de les Autonomies perquè amb les fussions bancàries gairebé totes les autonomies s’han quedat sense el seu instrument principal: les caixes d’estalvis locals. Sense caixa d’oros pròpia els president de Múrcia, d’Andalusia o de Castella-Lleó queden desactivats i ja veurem què passa amb els somnis provincials, que mancats de finançament es poden convertir en una onada d’odi anticatalà.
Pel que fa a Catalunya, el nostre camí imparable fins convertir-nos en una nova Iugoeslàvia ha progressat d’una manera espectacular gràcies al Tribunal Constitucional. Dissortament no ha crescut la lucidesa sinó l’infantilisme. El que s’acosta necessitaria algú com Hermann Broch per descriure-ho i aquí la gent ni tan sols sap qui era o què va escriure Hermann Broch. Ni tan sols té una entrada a la Viquipèdia en català (algú s’anima?). El futur fa pinta de ser una cosa cruel, però sense estil. Sense un Broch, per entendre. Per entendre’ns.