Lluís Armengol
Demà enterren a Sant Cugat en Lluís Armengol. M’arriba la notícia, no per esperada menys punyent, en un correu electrònic. I em sap greu no poder estar-hi. Per ell i per tota la gent de l’Escola del Clot que fa segurament massa temps que no veig. Per la memòria dels vells temps formatius i per tot el que ha significat en la vida i en l’estil de molts de nosaltres. El Pare Armengol (també conegut com a Copito de Nieve o Floquet de Neu des de la més remota antiguitat -ell mateix s’ho deia) ha mort com va viure; a l’estil dels Jesuïtes antics, mirant el món des d’una seriositat profunda i des d’una confiança absoluta en el ben voler de Déu. Va ser un home difícil en Lluís Armengol per tots el que no compartiem la seva vida de molt a prop. Però va ser un personatge admirable. Per a mi la viva imatge d’un estoic; un tipus que s’havia format com a sociòleg a París en els darrers cinquanta i que, per vocació, es va dedicar a formar alumnes en coses per mi tan estranyes com la mecànica o l’electrònica. Ara mateix no recordo ni que expliqués mai un acudit, i sempre des que el vaig conèixer quan jo tenia nou anys, l’Armengol era un home distant que forçava fins i tot la distància. Però la gent que treballava amb ell a la Formació professional el defensava amb un convenciment total i absolut: no era un d’aquells tipus que es fiés de la gent però quan se’n refiava ho feia amb una intensitat total i sense esquerdes.
No vaig ser mai de la seva cleda (de fet, com a enllaç sindical em va tocar encapçalar una vaga i vam tenir una pilotera èpica a la Sala de profes de Can Clot -res personal però aquestes coses marquen) però li dec més del que ell es va creure. Li dec una definició magistral del pas de nen a adult (un adolescent deixa de ser adolescent quan accepta que el seu pare té raó encara que sigui el seu pare) i una altra de la fe (la fe és el que queda quan no queda res i no cal res més) Ha mort com un jesuïta, acceptant el càncer que se l’emportava i mirant de fit a fit la vida. Deixa un record que durarà per sempre en milers de nois i noies que han fet estudis de Formació professional i universitaris gràcies a què ell hi va posar el coll. Deixa una obra d’Escoles de Pares que s’ha ampliat per tot Catalunya. Deixa, sobretot, una generació de mestres marcada radicalment pel seu exemple.
Va ser un gran home d’acció, un predicador inexhaurible, un gran didacta. Què més es pot demanar en una vida de fe? Segurament quan surtin a rebre’l els àngels del Senyor, segons diu l’antiga Litúrgia, l’estoic cristià que fou En Lluís podrà somriure finalment. I per si et serveix d’alguna cosa en la famosa vaga no hi va haver res de personal!
Ha mort un Sant, no un sant baró, sinó un sant de la terra. Potser eixut, aparentment distant, profundament jesuïta , però una referència per a molts,
Era una veu escoltada, potser més respectat que estimat, que predicava una fe i una espiritualitat d’amor, proïsme i confiança en el Senyor que sonava possible. Sòlid i inteligent la seva prèdica era més intuitiva que intelectual, aparentment senzilla però molt elaborada, destilada després de molts anys en allò essencial, només en allò important.
El Déu que en Lluís Armengol ha proclamat és el que molts voldriem. El seu testimoni en vida i en la malaltia ens fa creure que és possible i existeix.
Descansi en pau!
Comment by ry — March 15, 2007 @ 11:18 pm
Lluís dixit:
«No podem afegir ni un minut a la nostra vida, però sí més vida a cada minut que ens resta».
Comment by Pamphil — March 16, 2007 @ 5:43 pm
Avui l’hem enterrat, a l’esglèsia del Casal Borja de Sant Cugat, plena a vesar. Cerimonia sòbria però molt sentida. Serenor i emoció continguda. Moltes vivències i records. Plovisquejava mentre soterravem les despulles al petit cementiri.
Déu ha planat per sobre de tots i dins de molts cors.
Comment by jr — March 16, 2007 @ 7:55 pm
No vaig coneixer personalment el pare Armengol, però com a mare d’una nena de 3 anys, cada diumenge buscava al Full Dominical el seu apartat.
En cap moment he pensat que era un home de més de 80 anys, tot el que deia m’ha semblat sempre, tant actual com necessari.
Per fi, avui, després de molt temps de pensar-hi, m’he posat a la tasca electrònica de veure com connectar amb ell, pensant poder assistir a “l’escola activa de pares”, i en buscar informació sobre ell i l’escola, m’assebento de la seva mort.
Insisteixo, no el coneixia, però sento que he perdut un “pastor”, un amic epistolar dels d’abans, al que mai vaig contestar les cartes, malgrat el que m’agradava llegir-les tots els diumenges.
Descansi en pau i moltes gràcies, per tot el que m’ha aportat, com a mere, sentiment que estic segura comparteixo amb molts altres pares i mares de la Diocesi de Barcelona.
Comment by Pilar — April 2, 2007 @ 11:20 am
Me siento identificada con Pilar S., yo tampoco conocí personalmente al P. Armengol pero muchos domingos fuí expresamente a la iglesia en busca del full dominical para leer su “glossa”. Guardo muchas de ellas en una carpeta y para San Jordi he pensado en regalarme el libro y regalarselo a otros que sé les gustará.
Hace un par de meses hacía una conferencia en el centro Borja, yo vivo sólo a 5 manzanas de allí, seguramente él vivía allí. Me propuse ir a oir esa conferencia, al final me fui de fin de semana y lo dejé para otra vez. Una pena, me sirve desde luego para que no me vuelva a pasar con otras personas que leo y admiro. A él voy a leerle, eso seguro que no me lo pierdo.
Isabel, 22 años
Comment by Isabel — April 12, 2007 @ 5:37 pm