L’home que mira

No em ve gaire de gust fer l’inevitable post modernet sobre Jon Sobrino que tot catòlic i tot filòsof es veu obligat a escriure en dies com aquests. D’una banda perquè ja està dit el poc que té sentit dir (què hi podria afegir jo?) i de l’altra perquè, horror!, la meva simpatia per la teologia de l’alliberament és francament nul·la. M’interessa com a gest i com a metodologia que pretén acarar el nucli del problema cristià -la confessió de l’esperança- amb la modernitat nihilista. Però tinc la sensació que aboca a un carreró conceptual sense sortida, a una hipervaloració de l’economia i de la sociologia en la fe que, senzillament, porta a equívocs.

Amicus Plato sed magis amica veritas el contingut de la teologia de l’alliberament (marxisme aigualit i profetisme utòpic) no m’inspira cap confiança intel·lectual. En dies pessimistes i en tardes allargassades, llegeixo amb força més interès els Comentaris a l’Epístola als Romans de Karl Barth i algunes coses de Rahner que no pas textos de l’alliberament que -perdonin- em semblen més catequètics que teològics. 

Dit això, ni entenc la condemna a Jon Sobrino, ni entenc la manera de conduir aquest procés, ni entenc -i això em sembla el més important- tant dolor absurd, tanta creu, tanta negació de l’esperança per part d’una Església que per definició ha de ser Dives in misericordia. Fins i tot al marge de les seves concepcions teològiques, Sobrino és un home que hauria pogut morir en el martiri de Sant Ellacuría (és Sant qui el poble diu que és Sant segons la millor tradició cristiana), i que només per això mereix un lloc de respecte en l’Església universal com a testimoni de fe. Si no acabo de veure quin és el sentit d’una teologia des del lloc del pobre (els teòlegs els veig massa savis per parlar des del lloc del pobre), em sembla obvi que qualsevol paraula de pietat val més que qualsevol silenci còmplice. 

Jesús no va inventar ni la teologia ni el dret canònic que més aviat semblen astúcies infernals i no sóc capaç d’entendre que una institució pugui prohibir el diàleg en nom del Crist. Si Ell parlava amb publicans i fariseus, per quins set sous no es pot fer un diàleg intel·lectual amb els marxistes? Aquesta condemna absurda -com tot el dolor absurd que es vessa al món- fa mal també als qui la proclamen i tanca portes de diàleg. Però la misèria (ni la misèria econòmica, ni la misèria conceptual) mai no dirà la darrera paraula. 

LA CARTA DE SOBRINO AL PARE GENERAL DE LA COMPANYIA DE JESÚShttp://blogs.periodistadigital.com/tabira.php/2007/03/13/carta_de_jon_sobrino_a_kolvenbach_sobre_