L’home que mira

També dec un post sobre la famosa memòria històrica i em sembla que el deuré molt temps. Com a antic lector de Nietzsche tinc una malfiança instintiva per la memòria. Em sembla tramposa, manipulable, unilateral i, en definitiva, enganyadora. Ni m’agrada que el pes dels morta ofegui els vius, ni tinc cap especial simpatia per raonaments que fonamenten el futur en el passat. El meu republicanisme és, en definitiva, cívic i poc històric. I no sóc tan estúpid com per oblidar que en una guerra la brutalitat no és patrimoni d’un sol bàndol.

Dit això que la memòria històrica sigui promoguda per gent que encara no ha assumit la seva responsabilitat en l’assassinat d’Andreu Nin és una broma de les que fan història. Més que memòria hauria volgut “reparació” en forma d’ajuts (econòmics per començar) a les víctimes del franquisme. No sé si de memòria en posarem un tros al plat. Però sé el menyspreu, la postergació i l’odi que van patir tants excombatents republicans i tants antifeixistes literalment convertits en escòria humana, en putos cojos i en rojos de mierda de per vida.

No sé si els antics presos antifranquistes necessitem memòria o coses francament molt més tangibles. La memòria em fa tot l’efecte de ser una  manera com una altra de fer volar coloms i de fer impossible la reparació necessària. Veurem en què para tot plegat, però amb gent com en Saura al davant no me’n refio ni gens ni mica.

Si algun cop fan un homenatge a la Generalitat a l’Andreu Xandri o a en Nin, o als homes del Front Nacional, a en Josep Armengou, o a en Muñoz Espinalt… potser em podria començar a creure alguna cosa.  Però no sembla que n’hi hagi cap de programat.  En aquestes condicions la memòria històrica fa una pinta de sarcasme que no pot amb ella.